El partit únic de Catalunya
El més fascinant del viatge que Convergència ha emprès cap a Ítaca és que, en essència, és anticonvergent. El sol anunci de la travessia ja violenta la pròpia cultura d'una formació que fins ara sempre havia optat per la màxima de la prudència i del pragmatisme. El partit que s'ha passat dècades negociant consensos des de la còmoda llotja de l'ambigüitat ha decidit de sobte arromangar-se i començar a caminar pel fang de la concreció: vet aquí el moviment que podria canviar per sempre la política catalana. Dissabte el president Mas es mantenia encara refugiat darrere de la metàfora, amb l'esperança que l'Ítaca que havia deixat anar empès pels seus militants fos recordada tan sols com una utopia més, un calc de la vella estratègia pujolista de sempre, el clàssic d'inflamar els cors per compensar les misèries del dia a dia. Però diumenge van començar a aparèixer les paraules prohibides, independència , estat propi o Hisenda pròpia , sense matisos ni dreceres, i anaven de boca en boca, paladejant-se gairebé com si es tractés d'un exorcisme. Hi havia raons de sobres: CiU ha creuat el Rubicó i es disposa a començar una aventura amb difícil marxa enrere. És cert que la foto que en resulta, amb la boleta del sobiranisme a la mà esquerra i la boleta del PP a la mà dreta, és d'una esquizofrènia preocupant. Però ningú podrà negar que el pas que s'ha fet és sincer, i que respon a un desig aclaparador de la societat catalana que ja no es pot amagar més. CiU va guanyar les eleccions tapant amb l'excusa de la crisi les aspiracions nacionals, que en aquell moment li feien nosa. Però ja al Govern ha arribat davant d'una paret i ha hagut d'aixecar la mà. La prova que aquesta vegada no es tracta de cap exercici de cinisme ni de cap pujada d'escuma és que el congrés només li complica la vida: Alícia Sánchez-Camacho, delegada de Rajoy, va aparèixer poc després en la seva versió on fire i Duran tapava amb silencis marroquins la seva creixent descol·locació. Per a CDC hauria estat molt més còmode seguir aferrada a l'ambigüitat. Però ha decidit tirar pel carrer del mig i complicar-se la vida fins a extrems insuportables: el compromís que ha adquirit és molt més transcendent que el d'anar al notari. Per culpa del congrés, els que li fiscalitzàvem l'acció de govern tindrem nous i sucosos arguments. Cada pacte amb el PP, cada renúncia, cada contradicció serà ridiculitzada i contraposada a l'Ítaca d'Artur Mas.
La paradoxa és que CiU té més pressió que mai just en el moment que transita sola per la política catalana, amb un cap d'oposició desaparegut que no l'obliga pràcticament a res. S'ha convertit en el partit únic de Catalunya i justament per això se li demana tot. Té més poder que mai i més contradiccions que mai. La seva acció de govern ha estat plena d'improvisacions, errors i manca de lideratge. Però que en aquest context hagi pres la decisió d'exigir-se objectius que només li poden portar maldecaps, i que beneficien més el país que no pas els seus propis interessos, és digne d'un gran i sonor aplaudiment.
