Publicitat
Publicitat

Molèstia a part

El 3D és el passat

Tota la família al sofà, proveïda d'enormes ulleres fosques per veure la televisió en tres dimensions. Això és el futur? Una llar on tots els membres semblen soldadors? El cor es trenca imaginant els més venerables de la casa amb les ulleres pengim-penjam, intentant veure i entendre alguna cosa. L'esdevenidor en matèria d'entreteniment domèstic no pot passar per aquesta inquietant estampa retrofuturista. La indústria cinematogràfica s'aferra a la fal·lera del 3D per mirar de revifar el negoci, malgrat tractar-se d'un sistema car, poc desenvolupat i discriminatori.

Daltònics, estràbics, hipermetrops i cíclops entre d'altres no poden gaudir del sistema 3D actual, i també comencen a sorgir veus autoritzades advertint dels perills de la visió perllongada d'imatges estereoscòpiques. Al cinema, l'experiència tridimensional sol ser una odissea logística. Depenent de la butaca escollida, l'efecte és més o menys reeixit, tret potser de les produccions Pixar (amb un 3D tan suau que permetria veure la pel·lícula sense ulleres) o la megalòmana Avatar (on, per cert, moltes escenes no eren en 3D). En posar-se les ulleres, un no pot evitar pensar en les afeccions dermatològiques contagioses que tenien les persones que se les han posat abans. Això quan no regalimen cara avall de les criatures sense suficient superfície nasal per sostenir-les.

I tot plegat per veure-hi en tres dimensions, un relleu que fa segles que podem gaudir al teatre. El 3D és el futur que ens venien en el passat i la profunditat no és només una qüestió òptica. El cinema ha de guanyar gruix sense un excés d'artificis tècnics. El 1895, la il·lusió d'un tren que semblava sortir de la pantalla va fer fugir esparverades desenes d'espectadors del primer cinema. Que les tres dimensions no acabin d'espantar la resta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT