Ferran Monegal: "Sóc una patata fregida"
Fa un dia de papallona i mengem fruita de color piruleta. Són les 12 i el Ferran s'acaba de llevar: Jo vaig a dormir a les 6 del matí i em llevo a les 11. Sóc home nocturn! Un vampir que beu cafè amb sacarina. Et cuides? He baixat de 148 a 90 quilos. Només faig dos àpats: esmorzo i sopo. I no prenc sucre. El Ferran és un home alt, molt alt. Porta ulleres i bigoti. No és fàcil descriure un bigoti: el seu és dels que no es pot deslligar de la cara. O la cara d'ell. Des de quan el portes? Des de la meva tendra infantesa: des dels 17 anys. Per què? No m'ho he plantejat mai. És com si em preguntessis des de quan porto orelles.
El crític
. Me les miro: en té dues i més aviat petites. Mirada fulminant, llengua afilada. M'agrada com parla el Ferran. No muda les frases, però les omple de paraules pampalluga: com mossegades i massatges. La crítica sempre ha de ser negativa? La crítica sempre és crítica i sempre és mossegada. I la crítica constructiva no existeix? No. L'esperit crític no es pot pervertir. T'han arribat a amenaçar? A la tele, no. A la premsa, sí, però em paraven les punyalades. Has popularitzat la figura del crític de televisió, ho saps? Sí, ara és més respectada i envejada. De fet, a El Periódico hi ha colzades per veure quan es mor el Monegal! El bigoti s'infla amunt i esclata una riallada.
l'infant
. L'època infantil de la vida dura una pila d'anys. Quan el Ferran riu, ho fa com un nen gran, amb una comicitat fabulosa. Li dic que m'agrada la tele, ell em diu que no hi ha ni bons programes ni de dolents: Només maneres de mirar-los. Què mires per gust? Jo sempre miro la tele per obligació: 8 hores al dia, 7 dies a la setmana. Encara et diverteix? Sí. La mires en família? Sí. La tele de casa està permanentment oberta. M'ho imagino i se'm pinta la cara de curiositat: L'opinió de la teva dona compta? Sí. I la dels fills i la de tothom! Però a casa manes tu, oi? Sí. O almenys ho pretenc. Riure mut, mirada invisible. Ferran, tu vius per treballar? Sí. I és un gran error.
la patata fregida
. El Ferran no posa llacets a les coses: quan respon és directe i honest. I gens afectat. Com ets com a pare? Aquest capítol és dificilíssim. He sigut un pare bastant desastrós. No he estat tot el temps que havia d'estar amb els meus fills. Assumeixo tot el que he fet, però si tornés a començar, el paper de pare el canviaria. I com a presentador, què canviaries? Això és molt difícil. A veure, Bibiana: el presentador és una patata fregida! I això és la gràcia? Potser la gent, acostumada a tant de teatre, ha vist que aquesta patata fregida és autèntica. Un tubercle rodó que alliçona? Ah, sí. A vegades m'han dit que semblo un apòstol.
la mòmia
. Parlem de tres milions de coses més: Quantes coses que hi ha la tele, penso! La vida és això i el de més enllà. Quan vas arribar a la petita pantalla? De vell. Ara fa 8 anys. I quan la deixaràs? És millor girar full que no pas que te'l girin. Jo no aspiro a res en el món de la tele: no aspiro a presentar el Pasapalabra , ni l' APM? . Me'l miro i faig números: Perquè tu..., quants anys tens? Silenci. I més silenci. I finalment: Mira, no sé per què últimament ho amago. Això és de coqueto! Sí. Ho sóc. Però t'ho diré: en tinc 63. Ferran! Ni que fossis una mòmia! Sí, i m'ho dius tu que en tens 26, no?
