Publicitat
Publicitat

El patetisme del plutòcrata

"Permeteu-me que us parli dels rics. Són diferents de vosaltres i de mi". Això és el que va escriure F. Scott Fitzgerald, i no es referia només al fet que tinguessin més diners. El que volia dir, si més no en part, és que els rics esperen un grau de deferència que la resta de mortals no rebem mai i, per tant, tenen un gran disgust si no els dispensen el tracte especial que consideren un dret de naixement; la seva riquesa "els fa vulnerables en coses en què nosaltres som durs".

I com que els diners parlen, aquesta vulnerabilitat -de la qual en podríem dir el patetisme dels plutòcrates- s'ha convertit en un factor important per a la vida política dels Estats Units.

No és cap secret que, en aquests moments, la majoria de multimilionaris nord-americans, inclosos alguns antics partidaris seus, odien amb tota la seva ànima el president Barack Obama. Per què? Doncs perquè, segons ells, "demonitza" l'empresariat o, com ha dit Mitt Romney aquesta setmana, "ataca l'èxit". Si te'ls escoltes, podries arribar a pensar que el president és la reencarnació de Huey Long -el governador demòcrata de Louisiana dels anys trenta que es va fer famós per les seves idees radicals i populistes- i que predica l'odi de classes i la necessitat de plomar els rics.

No cal dir que tot plegat és una bestiesa. De fet, Obama sempre fa el que pot per deixar clar que està a favor de la lliure empresa i que creu que fer-se ric està la mar de bé. Només ha insinuat que de vegades les empreses es porten malament, i que aquesta és una de les raons per les quals necessitem coses com la regulació financera. Tant se val: n'hi ha hagut prou amb la insinuació que de vegades els rics no són del tot dignes d'alabança per treure de polleguera els plutòcrates. Durant dos anys o més Wall Street no ha parat de ploriquejar: "Mama! Em mira d'una manera rara!"

Però espereu, encara hi ha més coses. No sols són molts els multimilionaris indignats per la idea que un membre de la seva classe pugui ser objecte de crítiques, sinó que també insisteixen en la seva percepció que el fet que Obama no els tingui simpatia és l'arrel dels nostres problemes econòmics. Les empreses no inverteixen, diuen, perquè els líders empresarials no se senten valorats. Romney ha repetit també aquest argument, al·legant que "tenim menys èxit" perquè el president ataca l'èxit.

Això és una altra bestiesa (i és preocupant que, pel que sembla, Romney comparteixi aquest delirant punt de vista sobre els mals de la nostra economia). Els motius pels quals la recuperació econòmica ha estat tan minsa no són cap misteri. El sector de la construcció segueix enfonsat en la crisi després d'una enorme bombolla, i els alts nivells d'endeutament de les famílies, que són el llegat d'aquesta bombolla, frenen la demanda dels consumidors. En realitat, la inversió empresarial ha resistit força bé atesa la baixa demanda. Per què haurien d'invertir més les empreses si no hi ha prou clients per aprofitar al màxim tota la seva capacitat inversora?

Però és igual. Com que els rics són diferents de vosaltres i de mi, n'hi ha molts que són terriblement egocèntrics. Ni tan sols s'adonen de fins a quin punt fan riure -ni del ridícul que fan- quan atribueixen els problemes d'una economia de 15 bilions de dòlars als seus sentiments ferits. Al cap i a la fi, ¿qui els ho dirà? Estan ben protegits per una bombolla de deferència i adulació.

Amb l'excepció, esclar, que es presentin com a candidats per a un càrrec públic.

Com tothom que segueixi les notícies, m'he quedat estupefacte en veure que les preguntes sobre la gestió de Romney a Bain Capital, l'empresa de capital risc que va fundar, i sobre la seva negativa a fer públiques les declaracions d'impostos han agafat amb la guàrdia baixa els organitzadors de la seva campanya. ¿Un milionari que es presenta com a candidat a la presidència -precisament basant-se en la premissa que el seu èxit en els negocis l'avala per al càrrec- no hauria d'haver previst que les característiques d'aquest èxit es convertirien en un tema important? ¿No era evident que la negativa a publicar les declaracions d'impostos anteriors al 2010 alimentaria tota mena de sospites?

Encara no sabem el que Romney amaga de les declaracions anteriors, però el fet que segueixi fugint d'estudi, malgrat les exhortacions de republicans i demòcrates perquè digui la veritat, fa pensar que podria ser una cosa molt greu.

En qualsevol cas, el que ara és evident és que l'equip de Romney no estava gens preparat per respondre a unes preguntes que es veien venir, i ha reaccionat a la decisió de l'equip d'Obama de fer aquestes preguntes amb una histèria que segurament ve de dalt. Està molt clar que Romney es pensava que podria aspirar a la presidència còmodament protegit per la bombolla plutocràtica, i el fet de descobrir que les regles que s'apliquen als altres també s'apliquen a persones com ell l'ha sorprès i alhora l'ha fet enfadar. Torno a citar Fitzgerald parlant dels rics: "En el fons, es pensen que són millors que nosaltres".

D'acord, respirem fondo. La veritat és que són molts els rics -molt probablement la majoria- que no s'ajusten a la descripció de Fitzgerald. Nombrosos multimilionaris nord-americans tenen sentit de la perspectiva, estan orgullosos del que han aconseguit i creuen que el seu èxit no els dóna dret a viure segons unes normes diferents.

Pel que sembla, però, Mitt Romney no és una d'aquestes persones. I aquest descobriment potser és fins i tot més important que el que s'amaga en aquestes declaracions d'impostos que no vol publicar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT