Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

La pàtria dels impunes

LA MASCLETÀ. M'ha agradat molt una frase de la Mònica Oltra en l'entrevista que ahir li feia el seu compatriota David Miró. La diputada de Compromís es refereix a la gestió dels successius governs valencians del PP en aquests termes: "Han furtat per damunt de les nostres possibilitats". Més enllà de l'enginy que demostra -l'Oltra en té molt, d'enginy- la frase ens indica que fins i tot en el món de la lleugeresa moral (diguem-ne, si voleu, delinqüència de baixa intensitat) hom ha de saber contenir-se. El País Valencià, democràticament hegemonitzat per allò que Enric Juliana anomenava la turboderecha , porta penjada la llufa de la corrupció sense fre, la benèvola permissivitat, la mascletà financera continuada. Quan tot semblava possible i les borratxeres no produïen ressaca, el PP espanyol va agafar València com a model autonòmic, platja de Madrid i paradís del totxo desaforat, enfront la Catalunya entotsolada, queixosa i entestada a fer servir el seu idioma propi, diguem-ne valencià septentrional o aragonès marítim. Ara estan com estan, amb unes Corts on els diputats imputats per la justícia formen, ells solets, el tercer grup parlamentari.

CANVI DE TERÇ. Però ja deia en Franco que no hay mal que por bien no venga, i els ideòlegs del PP han pensat hàbilment que València pot seguir sent un exemple, però en sentit contrari. La fallida de l'autonomia valenciana s'utilitza ara com a exemple dels excessos de l'estat autonòmic, dels perjudicis de la dimissió del poder central, dels deliris de grandesa dels reietons perifèrics. Mariano Rajoy, un habitual de les falles, ja no trepitja el Levante español per por que li facin fotos amb els hereus de Francisco Camps. Ja no hi ha autonomies bones i dolentes; el que hi ha és un boc expiatori, el café para todos que ells mateixos es van inventar, i que ara utilitzen per donar cobertura a una ofensiva recentralitzadora que abasta tots els camps -justícia, urbanisme, educació, sanitat- i que compta amb la coartada de les exigències d'austeritat que arriben des de Brussel·les. Aquest diari va cometre la temeritat de demanar als corresponsals estrangers la seva opinió sobre les reivindicacions catalanes; ara ja podem comptar que quan plantegem el pacte fiscal, tot Europa ens dirà el nom del porc, per voler resoldre plets locals quan l'economia espanyola està a punt d'anar-se'n en orris. Però jo no em deixaria impressionar; el 1990 també es deien penjaments dels independentistes lituans, perquè posaven dificultats al pobre Gorbatxov. I els lituans, òbviament, van fer el que més els convenia.

IMPUNITAT. Però el problema ibèric per antonomàsia, que és la impunitat, continua ben vigent. A València almenys s'estan pagant els plats trencats. Als gestors de Bankia potser els tocarà el rebre. Però al mateix temps el govern ha amnistiat els marxants del diner negre i ara sembla que amnistiarà també els responsables del desgavell urbanístic que ha malmès bona part del territori costaner -també a Catalunya- en les últimes dècades. I no oblidem que la impunitat és també el vessant més escandalós del cas Millet, amb les seves derivades convergents. A més de la pobresa i la desesperança, el que està minant l'esperit de la ciutadania és la desconfiança envers la classe dirigent, la certesa que les malifetes no comporten conseqüències, i aquest és un mal crònic que pot fins i tot sobreviure a la crisi econòmica -quan passi de llarg, si és que mai arriba aquest venturós dia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT