Publicitat
Publicitat

La pau dels valents

S'estén l'alarma entre les files catalanistes: és imminent la majoria absoluta d'un PP que anuncia la recentralització d'Espanya. En els cercles del vell Estat espanyol mai no ha deixat de bategar el somni de refer l'estat de les autonomies, un invent per satisfer els catalans que no sols no els ha acontentat, sinó que n'ha esperonat l'independentisme. La crisi, a més, exigeix un boc expiatori, i les autonomies, amb disset Parlaments aprovant disposicions que trenquen la unitat de mercat, en són el candidat òptim. Per tant, s'espera una furibunda ofensiva: l'autonomia catalana està en perill; no així la basca, els privilegis de la qual, defensats fins i tot pel PP, es mantindran inalterats.

Des de la perspectiva catalanista, tot això resulta força inquietant. Tanmateix, i a risc de caure en la banalitat dels gurus de la gestió empresarial, és oportú recordar que tota crisi és una oportunitat i que, com més fortes siguin les forces enemigues que veus congriar contra teu, més necessària resulta la serenitat.

Comencem pel començament. El nostre problema principal no són la perversitat i la força de l'enemic, sinó la debilitat de la nostra posició, que és, sobretot, financera. L'autonomia catalana és inviable perquè el seu finançament és insuficient, i aquesta és la mare de tots els mals, perquè, amb independència dels plans del PP, sense suficiència financera no hi pot haver autonomia real. Com s'ha arribat a aquesta situació? Catalunya, com totes les autonomies de règim comú, es finança sobre el principi del cost de les competències rebudes: l'Estat transfereix una competència, es calcula el que costava a l'Estat exercir-la i s'acorda una compensació financera equivalent. Tots els consellers d'Economia de la Generalitat han arribat a acords basats en aquest principi i l'experiència és unànime: per un o altre motiu la valoració sempre acaba resultant insuficient. Tot i així, la Generalitat ha anat acceptant competències guiada pel principi, murri només en aparença, del peix al cove. Ara, quan arriba l'hora de la veritat, es troba de genolls. No cal ni dir que, en major o menor mesura, de la mateixa manera es troben totes les autonomies de règim comú, començant per la valenciana, encara més mal finançada que la catalana.

No cal ni dir tampoc que ens hem de penedir dels nostres errors administrant uns recursos que ja eren insuficients de partida: qui ens manava construir una macrodessalinitzadora impossible de mantenir o un aeroport completament innecessari; qui ens manava crear una estructura administrativa entre el municipi i la diputació; qui ens manava crear una munió d'organismes sense els quals hauríem pogut passar perfectament; per què no es va exigir dels alts càrrec de la Generalitat la mateixa austeritat que ara està imposant Artur Mas, etc., etc. Tanmateix, tampoc no cal exagerar: totes les administracions han comès els mateixos o pitjors errors, i si no els haguéssim comès la nostra situació seria molt similar, perquè el problema català no és de despeses, sinó d'ingressos. Per tant, acabat l'examen de consciència, el que urgeix és analitzar la situació i les alternatives que tenim, que són tres: retornar competències, renegociar una autonomia que sigui viable (com ho és la basca), encara que sigui més petita, i, finalment, tirar el barret al foc i marxar.

Molt probablement, assistirem al retorn encobert de competències per part de moltes autonomies a canvi que l'Estat es faci càrrec del deute. Molt probablement també, aquesta recuperació de competències es farà respectant la lletra, que no l'esperit, de l'estat de les autonomies. De fet, tindrà molt de sentit que en l'era d'internet les diputacions provincials siguin eliminades i que el seu paper sigui assumit per les autonomies, i tindrà molt de sentit que comunitats que mai no havien volgut ser autònomes ho deixin de ser ara que l'exercici del poder ja no consisteix a inaugurar inversions, sinó a retallar despeses.

Sembla evident que Catalunya es resistirà a aquesta dinàmica, cosa que implica triar entre defensar l'autonomia o lluitar per la independència. CiU es debat entre aquestes dues alternatives, que denomina respectivament "pacte fiscal" i "sobiranisme"; altres partits encara les han de formular. El resultat de la batalla dependrà de la posició que finalment adopti el PP. Si vol guanyar per 5 a 0 i imposar a Catalunya la mateixa solució que a Extremadura, podrà fer-ho, però a costa de generar una frustració que posaria en risc a mitjà termini l'estabilitat d'Espanya. Em resulta difícil de creure que un estat tan antic com l'espanyol no acabi disposat a acceptar un compromís; després de tot, fa més d'un segle que arriba a compromisos amb Catalunya. Seria el final del cafè per a tothom i el principi d'una nova autonomia, probablement més petita, però més ben finançada.

Ara bé, en aquest escenari, que considero el més probable, el PP i les forces que representa només signaran un acord si consideren que tanca el model autonòmic, és a dir, si s'accepta el model no com un pas cap a la independència, sinó com un punt i final. El que ens hem de preguntar no és si perdrem en aquest pacte, sinó si tindrem la valentia de signar-lo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT