Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Quan el peix gran es menja el gros

L'adjectiu gran té un sentit literal i un de figurat. En sentit literal, indica grandària, però a diferència de petit , és una grandària que només pot tenir dues dimensions: una plaça o un pis poden ser grans. Sembla, però, que per pressió del grande , el gran se'ns ha anat inflant fins a esdevenir tridimensional. "Té el cap gran" hauria de ser en català genuí "Té el cap gros"; i "Quin gos més gran!" és un castellanisme si parlem del volum de la bèstia.

En sentit figurat, gran expressa el grau elevat d'alguna qualitat, però aquest sentit -ho vèiem ahir- només el té anteposat al nom. Podem tenir un gran problema o bé un problema molt gros : és molt discutible que en un català no interferit un problema pugui ser gran. Podem dir una gran mentida o bé una mentida molt grossa : les mentides no són (no eren) grans.

Que la mentida i el gos siguin grossos depèn de nosaltres. Veig al Google que avui les mentides grosses doblen les grans, però ja hi ha quatre gossos grans per cada un de gros. Pot passar que gros per al volum físic sobrevisqui només en expressions idiomàtiques. I que els capgrossos i el peix gros que es menja el petit acabin sent els únics testimonis d'un ús arcaic. La realitat és que el peix gran ja gairebé s'ha cruspit el gros. En aquest procés, la llengua, com a sistema de comunicació, no hi perd res. Però el català, com a signe d'identitat, té un problema, un problema ben gros.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT