El perdó
Poques vegades un ninot haurà estat tan audaç i emotiu. La caricatura de Mahoma que ocupa la portada del número d’aquesta setmana de Charlie Hebdo, que s’ha presentat puntualment als quioscos com cada dimecres amb una tirada excepcional (tres milions d’exemplars enfront dels seixanta mil habituals), arriba sens dubte per fer història. Obra del ninotaire Luz, que no va poder evitar esfondrar-se en llàgrimes durant la roda de premsa de presentació del número, el dibuix representa (com tothom ja deu haver vist) un Mahoma que també plora i que sosté un cartell que diu “ Je suis Charlie ”. A dalt, en lletres ben grans, el lema del número, després de la massacre que va acabar amb dotze persones a la redacció de la revista: “ Tout est pardonné ” (“Tot està perdonat”).
Qui perdona qui? “Tot està perdonat” era la frase més amable i a la vegada més desafiadora que podien haver trobat els col·legues de Charlie Hebdo. Tot significa tot : aquest perdó inclou els musulmans que es puguin sentir ferits per les caricatures de Mahoma, i òbviament els mateixos artífexs de la revista, que així donen a entendre que perdonen la matança dels seus amics i companys. Un perdó difícil, perquè en principi no hi ha comparació possible entre una caricatura i una bala. Com no hi ha comparació possible entre un somriure i una ganyota de mort.
Tanmateix, la gent de Charlie Hebdo proclama que tot està perdonat, per una banda i per l’altra. Ho trobo admirable. No em vull ni em puc imaginar les jornades que han viscut en aquests últims set dies els responsables de la revista, però deuen haver estat arrasadores des de tots els punts de vista imaginables. Tornar a sortir al carrer una setmana després de la tragèdia ja constituïa un repte, però fer-ho amb una caricatura de Mahoma i una apel·lació al perdó a la portada em sembla una demostració de valor i d’intel·ligència que tots hem de celebrar. Tots menys els fanàtics, és clar, que tornaran a emprenyar-se absurdament quan vegin dibuixat el seu profeta, cosa que no poden sofrir. Demanant perdó per a tothom, l’equip de Charlie Hebdo torna a fer-nos somriure i torna a posar-se en el punt de mira dels obcecats. Tenien l’opció d’amagar-se, però no ho han fet. Podien refugiar-se en mil excuses sobradament justificades, però no ho han fet. Podien haver incitat a l’odi o a la revenja, però no ho han fet. Han donat una lliçó de sentit comú i de generositat que deu tenir pocs precedents. Han vist morir de la pitjor manera possible persones que estimaven i amb qui convivien cada dia, i una setmana després ens demanen que perdonem.
El perdó, sobretot en els moments més difícils, és el primer signe no tan sols de civilització, sinó d’humanitat. L’exemple és tan clar i tan sever que tots estem convocats a pensar-hi i a celebrar-lo. Podem morir, podem matar, però també podem dibuixar. També podem somriure. També podem perdonar. L’elecció no sempre és fàcil, però és la que separa el fanatisme de tot allò que ens identifica i ens valida com a humans.
