Publicitat
Publicitat

El perdó

Sé que és un tema molt difícil, tant, que quan ja havia escrit mig article he estat temptada de canviar de tema. Parlar del perdó és complicat perquè, d'una banda, comporta una anàlisi filosòfica i moral gairebé impossible de resumir en unes línies, però alhora és un tema que ens afecta a tots d'una manera o d'una altra. El perdó forma part de la nostra quotidianitat; l'utilitzem moltes vegades al llarg del dia i no tenim la sensació de fer cap acte heroic. No obstant, demanar perdó quan el dolor és immens o perdonar una ofensa greu és probablement una de les coses més difícils de la vida.

Tots nosaltres hem patit alguna vegada a la vida un dolor profund, un dolor que no ens deixa respirar, un sentiment que ens corseca. Tots hem passat per l'experiència dolorosa de sentir-nos traïts per un amic, un cap, un familiar o per la pròpia parella. En un primer moment la ràbia i el ressentiment envaeixen tots els espais. Com és possible patir tant? Però de mica en mica es van obrint pas altres sentiments que reemplacen el dolor. "Voleu ser feliços un instant? Vengeu-vos. Voleu ser feliços sempre? Perdoneu", deia Henri Lacondaire.

Tant el perdó com la capacitat de perdonar són un acte propi i voluntari, la titularitat del perdó és personal i en conseqüència ningú no pot estar obligat a demanar perdó, de la mateixa manera que ningú no ho està a perdonar. El perdó ens pertany, és nostre i només nosaltres podem decidir si en volem fer ús.

Sovint, després d'una intervenció pública que es considera desafortunada com ha succeït amb les declaracions recents de Gregorio Peces-Barba sobre Catalunya, s'aixequen veus que exigeixen "que demani perdó". A mi em sembla un error i, quan es produeixen les excuses corresponents, la majoria de les vegades acaben no semblant del tot sinceres. El perdó si no és lliure no existeix i demana un procés d'introspecció que en aquests casos no se sol donar.

Podem parlar del perdó en el sentit filosòfic, moral, religiós, polític o jurídic, però en essència sempre hi ha dues accions: la que correspon a la persona que demana perdó i la que correspon a la que perdona. En altres àmbits podem parlar d'ofensor i d'ofès, o de víctima i victimari quan es tracta d'un delicte. Però avui no parlaré del "perdó jurídic" sinó del significat i l'abast del perdó com una decisió moral.

Sovint es confon el perdó amb l'oblit, com si fos una exigència, com si per perdonar calgués oblidar. L'oblit està ple de memòria, deia Benedetti. És un gran error pensar que per poder perdonar s'ha de negar o aniquilar el que ha passat. Crec que al contrari, primer cal admetre la realitat, reconèixer la ferida i acceptar que moltes vegades deixa al descobert la pròpia pobresa interior. Però perdonar no es pot convertir mai en una obligatorietat, ni en una condició de finalitats utilitàries. Les expressions "s'ha de perdonar" o "perdona'm, si no, no sóc capaç de viure" estan molt bé per a la literatura, però no es poden exigir perquè negarien el valor del perdó. D'altra banda també hi ha persones que no volen o no poden perdonar, i que s'aferren amb obstinació al passat i viuen el perdó com una mena de traïció als seus propis sentiments. En aquest cas, no perdonant invaliden el present i bloquegen el futur. És per això que molts psicòlegs fan servir l'expressió "perdonar per curar".

En el cristianisme el perdó ha tingut un paper fonamental. De fet, es recita diàriament en el parenostre: "I perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors". Però segurament la paràbola més emblemàtica és la del fill pròdig. Al museu de l'Ermitage, a Sant Petersburg, hi ha un quadre sobre el fill pròdig que Rembrandt va pintar al final de la seva vida i que va inspirar un dels llibres més bonics sobre el perdó. És El retorn del fill pròdig, de Henry Nouwen, que ens fa veure com podem identificar-nos en diferents etapes de la nostra vida amb la història del fill petit (que, perdut, torna a casa i demana perdó al pare ), amb la del fill gran (sempre responsable i al costat del pare, no ha sabut apreciar les coses del cor) o finalment amb la del pare (que acull i perdona els fills sense retrets).

El perdó també té la seva manifestació en l'àmbit polític o el jurídic, a través de lleis de punt final, amnisties o indults. L'abandonament de la lluita armada per part d'ETA és un dels esdeveniments polítics més importants i, sens dubte, la millor notícia d'aquests temps, però ara és l'hora de gestionar el conflicte i, entre altres aspectes, el dels presos. ETA ha mort 880 persones i no hi ha cap dolor més gran que el de la mort absurda i violenta d'una persona estimada.

A l'estat espanyol prop de 670 presos compleixen condemna per delictes de terrorisme, 579 dels quals pertanyen a ETA. Avui estan distribuïts en 59 centres penitenciaris. La política d'apropament i, per tant, el compliment pròxim al domicili, em sembla que no ha de suposar cap dificultat. En realitat, la llei general penitenciària estableix aquesta obligatorietat per poder complir amb les finalitats de reinserció. L'excepció que es feia als condemnats per delictes de terrorisme va ser sempre molt discutida i, en conseqüència, aquest primer pas s'hauria de produir sense gaire complicació. Un tema ben diferent és abordar el compliment íntegre de les condemnes, la doctrina Parot o el possible efecte del perdó a través de mecanismes jurídics com l'indult. Així mateix, hi ha els drets de les víctimes que no es poden oblidar, però l'abordatge del "perdó jurídic" ja són figues d'un altre paner.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT