29/04/2015

El perfil de la corrupció

3 min

De vegades les aparences enganyen. Així, la criminologia es presenta com una ciència jove, com un fenomen de moda propiciat pel fet que apareix en sèries com CSI, Llei i ordre i una quantitat ingent de pel·lícules. El crim captiva, ja que té un punt de morbositat i obscurantisme innegable. No és estrany, doncs, que el fet que un estudiant vulgui cursar criminologia no cridi l’atenció. Una carrera, d’altra banda, que a l’estat espanyol és oficial tot just des del 2008 però que atreu els estudiants, que en gaudeixen. Esclar que una altra qüestió és la sortida professional d’aquesta titulació, ja que a casa nostra, a diferència dels països anglosaxons, té poca tradició i els criminòlegs han de buscar el seu espai entre les reticències de psicòlegs, treballadors socials i educadors.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta poca tradició té poc a veure amb la realitat, ja que la ciència criminològica ve de lluny. De la mà del positivisme criminològic, aquesta disciplina va néixer en contraposició a l’escola liberal, però avui, després de dos segles de recerca científica, es pot afirmar que la criminologia és la ciència que estudia els comportaments delictius i la reacció social que provoquen. En aquest sentit diríem que s’ocupa del delicte, del delinqüent, de la víctima i del control social.

Les raons que porten una persona a cometre un delicte són variades i difícils d’explicar, així com les teories que en sustenten les causes. A grans trets podríem dir que es divideixen en tres tipus: les que es concentren en explicacions biològiques, actualment denominades biosocials; les que es basen en diferències individuals i d’aprenentatge, i finalment les de caràcter més sociològic.

Totes aquestes teories semblen centrades a explicar els actes violents, la delinqüència contra la propietat, la delinqüència sexual i els trastorns mentals, per la qual cosa d’alguna manera acabem configurant un estereotip de delinqüent que és el que sens dubte acaba omplint les nostres presons.

Tanmateix, en els últims temps ha aparegut amb tota la seva cruesa un altre tipus de delinqüència: l’econòmica, el crim organitzat i la corrupció. En aquest sentit, cal preguntar-se si seria possible, com en els casos anteriors, d’establir una tipologia sobre aquests tipus de delinqüents. ¿Podríem elaborar una explicació de les seves característiques com es fa amb els delinqüents violents o sexuals? ¿Podríem establir una política de prevenció d’aquests comportaments? I, un cop condemnats els implicats i després de complir condemna, ¿podríem establir un tractament per a la seva rehabilitació? Trobo que hi ha massa dubtes per a una qüestió que afecta prop de 13.000 casos detectats des del 2012.

Cap al 1948 Edwin Sutherland va fer el primer estudi de la delinqüència de coll blanc. El criminòleg defensava que les pràctiques delictives dels grans empresaris eren apreses directament o indirectament, tant pel que fa a l’aprenentatge de les tècniques com pels motius que els portaven a delinquir. Per a aquest autor, la conducta delictiva implicava bàsicament una sèrie de mecanismes d’aprenentatge i repetició de models. Ara bé, aquesta teoria va ser criticada per la seva ambigüitat.

És interessant destacar que tant en aquests casos com en les altres formes de delinqüència es recorre a la idea de “tècniques de neutralització de la conducta”, és a dir, d’actuar de tal manera que permanentment es justifiqui aquest comportament. I és que si es minimitza la culpa i es fomenta l’autoestima, s’acaba eludint el conflicte moral, que queda justificat amb un simple “no passa res” o amb la idea que la conducta és normal i acceptada per tothom. Per això precisament es fa tan difícil de portar a terme una política de penediment o de demanda de perdó. Si es justifica la conducta, la disculpa no hi té cabuda.

Santiago Redondo, un altre expert en la matèria, destacava el 2013 la teoria de Kieffer i Sloan, que descriu el triangle que defineix el frau. Segons aquests autors, perquè es cometi un delicte d’aquestes característiques fa falta que es donin alhora tres elements. D’una banda, hi ha la necessitat d’acumular diners, però cal que el delinqüent tingui l’oportunitat de poder-ho fer, és a dir, que ha d’estar al lloc adequat en el moment adequat. Finalment, s’hi ha de donar també una anul·lació de la culpa, en què el delinqüent eludeix la recriminació moral que li impediria de fer uns actes associats a l’obtenció de beneficis il·lícits. Finalment, cal afegir-hi una negació permanent del dany o el perjudici ocasionat.

És precisament aquest últim aspecte el que més destaca en els delictes de corrupció. I per corroborar aquesta tesi, recordin les recents declaracions de Bárcenas el dia que va sortir de la presó: “No em penedeixo de res i tornaria a actuar igual”. Magnífica política de reinserció, la nostra.

stats