Els perills de dir-se Borbó
Sembla, com deia el clàssic, que alguna cosa fa olor de pólvora al Regne d'Espanya. Com que el món està ple de mala gent, el personal no es cansa de fer mofa, befa i conyeta sobre la jove i reial persona d'en Froilán Marichalar i la seva fulminant experiència podològica, mentre fonts ben informades asseguren que, a la Corona, n'hi ha que es pregunten per què no han de ser els gendres del rei els que tinguin algun denou amb una escopeta, si fos possible de les de caçar óssos. I és que, quan semblava que el duc de Palma i els seus experiments financers havien fet oblidar Jaime de Marichalar i els seus pantalons de paramecis, vet aquí que aquest ressorgeix en tota la seva glòria, i a més ho fa en companyia de son fill i una escopeta de fira. Ja és ben cert que a ca magre tot són puces, deu pensar Don Joan Carles de Borbó i Borbó, que en la seva joventut, i al costat del seu germà Alfons, també va viure algun contratemps força significatiu durant unes pràctiques de tir. Les armes, com avisa la saviesa popular, les carrega el diable.
L'incident de l'infant Froilà m'ha fet pensar en una història que se solia explicar fa anys, quan el servei militar encara era obligatori per a tots els súbdits espanyols de gènere masculí. Qui més qui menys s'empescava l'excusa que se li acudia per mirar de lliurar-se del que popularment es coneixia com la puta mili , i algunes d'aquestes temptatives d'escaqueig es van fer tan famoses que costa saber fins a quin punt són certes o formen part del repertori de les llegendes urbanes. És el cas de la història a què ens referim, en què un paio que havia estat reclamat com a recluta es presentava al quarter al·legant que no podia fer la mili perquè estava boig. Foll, dement, torrat, sonat com una campana, insistia. Però, com que els militars ja sabien el pa que s'hi donava, li van replicar que no n'hi havia prou que ell afirmés que patia una malaltia mental, sinó que havia d'acreditar-ho d'alguna manera. Davant d'això, el recluta obcecat va prendre l'arma a algun soldat que passava per allà i, sense que ningú tingués temps de reaccionar, es va fotre un tret al peu cridant " ¡Que estoy muy loco, hostias! " L'esgarrifosa performance li va valdre un certificat mèdic que, efectivament, l'acreditava com a boig irrecuperable, i d'aquesta manera el nostre protagonista es va escapolit dels seus deures amb la pàtria.
Res més lluny de la nostra voluntat que suggerir que don Froilà es perjudiqués expressament el peu. Però com que encara ens enrecordem de l'interminable servei militar que en el seu dia va haver de patir el seu tiet Felip, no hem pogut evitar lligar una cosa amb l'altra. En tot cas, i vist l'elevat índex de sinistralitat d'aquesta família (ara ens ve al cap aquell altre Borbó que va perdre l'ídem mentre esquiava), els recomanem vivament que d'ara endavant s'instrueixin en disciplines menys perilloses, com pugui ser la petanca. És que, si no, el poble ras ens fem un tip de patir per la seva integritat física.
