El periodisme amb ànima no pot ser neutral
Una de les coses que em preocupen més del cas Ciutat morta és l’alegria amb què alguns mitjans s’hi apunten ara, ara, quan el documental -després que TVC s’hi resistís llargament- s’ha passat pel 33 i l’han vist de cop mig milió de persones, i no pas durant l’any llarg que fa que s’arrossega per festivals alternatius. Em preocupen les raons de fons que expliquen que els mateixos periodistes que ja el van veure fa molts mesos trobessin llavors que era raonable reflectir el seu potent impacte en mitja pàgina o amb dos minuts i ara vegin clar que mereix portades i programes de debat.
¿N’hem de deduir que el periodisme d’alguns grans mitjans, d’una part substancial del quart poder, passa de puntetes sobre les denúncies incòmodes fins que la pressió social passa a ser tan forta que si no s’hi afegís quedaria en evidència? ¿N’hem de deduir que ha perdut el nas i l’ofici que permet saber què és notícia, què preocupa els ciutadans? O, pitjor encara, ¿hem de concloure que alguns cops l’ofici consisteix precisament a saber distingir què convé ressaltar i a què convé posar sordina?
Ens lamentem amargament de la podridura que ha escampat a tants nivells la Transició, com si del seu mirar cap a una altra banda no en fóssim mai còmplices. I no podem ignorar que, amb aquesta Transició, seria gairebé un miracle que algunes de les inèrcies més perverses del franquisme no haguessin quedat enquistades en cossos policials i judicials. I, tanmateix, sabent-ho de sobres, i recordant-nos-ho sovint Amnistia Internacional o el Consell d’Europa, ¿quin acolliment ha donat bona part d’aquesta societat civil, tan activa en altres lluites, a alguns dels detinguts que denuncien tortures als calabossos? ¿Amb quants negres no s’havien equivocat els dos agents -el testimoni dels quals va ser vital per resoldre el 4-F- fins que es van equivocar de negre?
No deixa de ser simptomàtic que des d’alguns àmbits periodístics s’hagi acusat Ciutat morta de ser un documental “de part”. Ho és. La seva part és la dels que, sense iniciatives com Ciutat morta, serien víctimes impotents de la impunitat. Quan el que veus t’indigna i ets mínimament empàtic, és impossible ser neutral. I per això fem molt bé si no ens deixem arrossegar, si analitzem críticament una retòrica que és conseqüència d’uns partits presos molt emocionals. Ara bé: al periodisme, si volem que continuï tenint ànima, no se li pot exigir neutralitat. Només se li pot exigir, se li ha d’exigir, que sigui honest.
Com a veí de la Vila Olímpica no puc ignorar que a prop, que arran, del parc on juguen les meves filles va passar Patricia Heras quan va sortir de Wad-Ras. Ni puc ignorar que un dia haurem d’anar a les mateixes urgències de l’Hospital del Mar on va ser detinguda. I necessito, per poder viure tranquil a la ciutat on visc, un periodisme que investigui, que es mulli, en lloc de donar lliçons deontològiques als periodistes que tenen prou coratge per fer-ho; en lloc de sentir-se ofès perquè defensors dels drets humans d’altres països vénen a veure com administrem justícia. Menys neutral, més valent.
