Un pernil i una campanya
Al final, l’objecte escollit per representar una espanyolitat contundent, unificada (bé, en aquest cas potser hauríem de dir “compacta”), va ser, com ja saben vostès, un pernil. Senyores, i senyors, el president d’Espanya rep el dels EUA i, en nom de tots els espanyols, li endossa com a obsequi un pernil. Potser és que Rajoy s’ha mirat les fotos d’Obama i l’ha trobat massa prim, per allò que els negres, ni que arribin a presidents, tendeixen a passar gana (Rajoy és l’autor de la frase “Espanya no és Uganda”, en un missatge a De Guindos enmig de la negociació del rescat bancari amb l’Eurogrup). Esperem que almenys fos de gla i no de pinso, perquè Rajoy s’ha arribat a aprendre amb fervor els manaments de l’austeritat, fins al punt d’haver fet saltar pels aires, cada dia del seu mandat, tot el contingut del programa electoral que el va dur a la presidència. La cutrada es completa tenint en compte que la llei nord-americana prohibeix l’entrada de productes càrnics al país, si no és a través de canals comercials molt estrictament regulats d’importació d’aliments. I, en cas que pel fet de ser el president li facin els ulls grossos, no em sembla gaire que la primera dama Michelle Obama, famosa pel seu gust per l’exercici físic i per una alimentació escrupolosa, estigui gaire interessada a menjar-se una cuixa de porc que es conserva millor si, una vegada encetada la carn, es tapa amb una llenca del seu propi greix. Tant per tant, posats a fer-li present d’alguna cosa ben espanyola, Rajoy podria haver pensat en un parell de banderilles, o en el bombo del Manolo. O tirar per la via cultural i regalar-li les obres completes de Pío Moa o de César Vidal, o un llapis de memòria amb totes les publicacions de la Fundación Francisco Franco, o una reproducció a escala del Valle de los Caídos, feta amb pedruscall de la platja de Palomares. Però en fi, un pernil i avall que fa baixada.
Però el millor va venir a la roda de premsa conjunta que els dos dirigents van oferir després de la seva pernilesca trobada. Obama va dir que Espanya necessitava un govern sòlid i estable, i Rajoy, decidit a no deixar-se perdre ni una ocasió per fer el ridícul, va afirmar que no es podia jugar amb foc, que Espanya porta massa temps sense govern i que calia formar-ne un amb tota celeritat. Home, Don Mariano, vostè que va tornar a guanyar les eleccions potser té alguna cosa a dir-hi i fer-hi, a part de traginar pernils amunt i avall. En qualsevol cas, el fantasma d’unes terceres eleccions planava sobre les paraules del president en funcions. Un fantasma que, en vista de la catastròfica situació general de la política espanyola i l’ínfima qualitat dels lideratges que la impulsen (cap avall), ben bé podria materialitzar-se. Si fos així, faríem només un prec, però ben seriós i fins i tot solemne: abstinguin-se tots els partits de fer cap mena de campanya. Ni un míting, ni una entrevista, ni una samarreta, ni una banderola, ni res. Les urnes, i prou. Que ja ens coneixem tots, i la repetició, en tan poc temps, d’un espectacle com el que vàrem contemplar amb motiu del 26-J podria ser massa depriment. Au, deixi’ns tranquils i prengui’s uns dauets de pernil, senyor Rajoy.
