Publicitat
Publicitat

Sí, però com?

Aquest cap de setmana, el candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, reclamava -tradueixo literalment- el següent: "Una democràcia més directa, activa, participativa i compromesa amb els ciutadans. Una democràcia amb institucions efectives, àgils i atentes a les necessitats ciutadanes. Una democràcia orientada a la satisfacció de drets. Una democràcia que busca equilibris, integració de voluntats, vocació de consens. Una democràcia, en definitiva, que escolti més, que dialogui més, que actuï millor". Com si preparés un còctel, el candidat Rubalcaba anava sacsejant el reguitzell habitual de tòpics. De fet, els dos únics llocs comuns que vaig trobar a faltar és que els ous d'abans eren més bons que els d'ara i que els negres porten el ritme a la sang. La resta hi era tot. No hi ha dubte que és perfectament normal -i ben legítim- que els polítics piquin l'ullet a determinats col·lectius. També sol ser normal que s'equivoquin, tot confonent la notorietat mediàtica d'una minoria numèricament insignificant amb les aspiracions de la majoria. Sigui com sigui, tot això que deia sona bé. En cas que fes referència a alguna cosa concreta, en cas que no fos una crossa retòrica desgastada i absolutament buida de contingut, jo mateix m'hi apuntaria. És a dir: sí, d'acord, però com?

Perquè quan es parla d'una democràcia "més directa, activa, participativa i compromesa amb els ciutadans", suposo que es refereix a la possibilitat de celebrar a Catalunya un referèndum per l'autodeterminació, no? Si parlem d'això, un servidor s'hi apunta ara mateix. O potser parlàvem d'una altra cosa? Aquesta inconcreta "democràcia més directa", ¿es refereix potser a sotmetre a votació totes i cadascuna de les propostes que reclamen totes i cadascuna de les associacions, grupuscles, grupets i iniciatives desoladament individuals, des de les persones que no volen vacunar els seus fills fins als que clamen contra la contaminació lumínica, passant pels defensors de la unificació internacional del llenguatge de signes pels partidaris de no afegir clor a l'aigua de l'aixeta (o "aigua de boca", per dir-ho amb aquella expressió inventada que va tenir un gran èxit periodístic fa quatre o cinc anys)? ¿Aquesta és la "democràcia més directa" de què parlàvem? Som-hi, doncs? Per on comencem? Pels que estan en contra de no sé quina carretera o pels que volen que es pugui tornar a fumar als bars?

També hem quedat que volíem una democràcia que "escolti més". Caldria ser masoquista per reclamar una democràcia sorda, esclar. Naturalment, que volem que ens escoltin! Però, com? Ara no parlo d'actituds, sinó de veritables mecanismes. Com ho hem de fer, això? Perquè resulta que no tothom s'expressa igual, ni té el mateix volum de veu. De fet, hi ha gent que per determinades circumstàncies sembla com si no existissin i altres que, a còpia de fer accions espectaculars, no paren de sortir als mitjans de comunicació tot i ser quatre i el de la guitarra. Cal una democràcia que "escolti més", sí; però, a qui? ¿Als que criden més l'atenció i omplen els telenotícies o als avis invisibles que cobren unes pensions miserables? A qui hem "d'escoltar més"? A les minories amplificades, a les majories silenciades? A les majories amplificades, a les minories silenciades? A qui? Insisteixo en aquest punt, perquè la pràctica totalitat de reivindicacions d'una societat tan heterogènia com la nostra no només no són coherents entre si, sinó que acaben col·lisionant tard o d'hora.

La democràcia és una idea abstracta, però en l'actualitat el seu funcionament es basa en un sistema molt i molt concret. Al segle IV aC, la democràcia atenenca era directa, sí, però admetia sense cap mena de problema l'existència de l'esclavatge o la total falta de drets de les dones. No la idealitzem, aquella democràcia tan directa: és la que va matar Sòcrates, posem per cas. La democràcia actual és representativa. Això implica una quantitat important d'avantatges i una quantitat igualment important de desavantatges. El problema és que van aparellats: són la cara i la creu d'una mateixa moneda. Quan Alfredo Pérez Rubalcaba prova d'espigolar algun vot entre el nou populisme que ha fet aflorar la crisi econòmica hauria de tenir molta cura de no transformar els vells tòpics sobre la democràcia amb la fraseologia antisistema que ara està tan de moda. El canvi és més aviat absurd. A més, si tantes ganes en tenia, podia millorar la cosa quan manava el seu partit. Ha tingut uns quants anys per fer-ho, trobo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT