El pes dels orígens

Sense proposar-s'ho, Gerard Quintana ha obert el debat més delicat d'aquest país. És irònic que alguns, volent explicar per què parla castellà als seus fills, hagin insistit que el pare del músic era castellanoparlant. És irònic perquè el pujolisme va promocionar un catalanisme obert i integrador, que té més de projecte col·lectiu que de realitat ja feta: per això fa quasi quaranta anys que reprovem el catalanisme essencialista i mirem amb suspicàcia els catalans que fan referència als seus orígens. Si jo dic que tinc els vuit padrins catalans i que no voldria que el meu fill em diguésmadre, se'm tractarà de racista. El Quintana explica que té el pare navarrès i tots comprenem la situació al moment. O els orígens són importants o no ho són, però no poden servir per acomplexar unes actituds i alhora per explicar-ne unes altres.

Encara que grans defensors del català vinguin de famílies castellanoparlants i que en alguns llocs l'hagin salvat de convertir-se en parla de reserva índia, no tenim la mateixa relació amb una llengua si l'hem après a l'aula o si ens hi uneixen vincles sentimentals estrets. Tots els orígens pesen, però precisament perquè no guanyin més importància de la que tenen n'hem de poder parlar clarament. Quan Alfons López Tena va queixar-se que elsindignatsl'insultaven en espanyol, Arcadi Espada no es va estar de dir-li: "Pura cortesía, diputado. ¡Le vieron el López!" Fins que socialment no acceptem que l'herència no ens determina però ens condiciona, alguns podran recordar-nos-la malintencionadament. No admetre el pes dels orígens és una font de confusions, orgulls idiotes i ressentiments que porta a fer discursos delirants per justificar el que té una raó molt simple: som més receptius amb el que podem relacionar amb els que més estimem.