Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

El piano vertical

La Simfònica de les Corts va arribar a la Catedral disposada a interpretar el seu mundialment famós concert per a piano i orquestra, però el dia demanava el repertori menys elaborat i més efectiu, així que van posar la funda al piano de cua i van sortir amb el piano vertical, més apropiat per a l'acústica de les velles sales carregades de públic entès i amb moltes ganes de vent i percussió i menys amant de la corda.

El resultat va ser un partit de futbol estrident, no tan revolucionari com hauria volgut Bielsa, però sí revolucionat, en què els virtuosos van interpretar de seguida que la qüestió era estar més atents al compàs que a la digitació. Sense renunciar a l'estil, el Barça va marcar un primer gol a la basca, amb centrada efectista d'Abidal al primer toc i rematada de cap d'ariet a l'escaire apresa a Londres de Cesc. I el segon gol, al límit del temps, ja comença a ser marca de la casa: és el tercer gol a la Lliga que el Barça aconsegueix en el minut 90 (dos de Messi i un d'Alves). Per als que hem vist altres Barces derrotats per 1-0, incapaços d'igualar un gol marcat a la primera part, aquest no donar el marcador per definitiu fins que l'àrbitre no xiula el final, aquesta gana de gol després de tres anys de guanyar-ho tot et fa apagar la tele sense retrets i és promesa de més títols.

Resultat just però escàs per perseguir el Madrid, que ara dispararà durant els pròxims quinze dies amb tota l'artilleria disponible per vendre eufòria, encara que tothom sàpiga, i a Madrid els primers, que necessiten enfrontar-se al Barça per saber quant pesa realment aquest liderat. Encara no hem arribat ni al primer terç de la Lliga. Ara bé, el Barça ha de millorar a fora de casa: tres empats a dos i dues victòries per 0-1 no són números de campió, sobretot per a un campionat tan ajustat.

Els tres punts d'avantatge del Madrid són el pitjor del partit, però aquest desplaçament a San Mamés ha proporcionat al Barça un punt suplementari de prestigi, el que ben bé podria ser la primera línia del que els llibres (o el que hi hagi en el futur) diran del futbol del Barça de Pep Guardiola. És la ja famosa línia escrita a l'aire per Marcelo Bielsa: "La manera com Guardiola ha decidit atacar i defensar són formes noves, contraculturals, si se'm permet la paraula, revolucionàries en el futbol actual".

És bastant segur que el professor Theodore Roskzak, el primer a conceptualitzar això de la contracultura, estava pensant més en la generació beat, els hippies, el punk o, si ho hagués vist, els indignats d'Ocupa Wall Street que no pas en un equip de futbol, però l'analogia de Bielsa no és un mera pirueta verbal. En què és contracultural el joc del Barça? En un equip ple d'estrelles que venen samarretes, el col·lectiu està per sobre de l'individu. La direcció de l'equip assumeix riscos i refusa acomodar-se en les velles seguretats i ha posat en primer lloc el joc i després, i com a conseqüència, el resultat, i ha convertit així l'estètica en l'ètica. I aquest desafiament als valors a l'ús en el mercat del futbol probablement és avui el que és més contracultural.

La història

De Clemente a Bielsa. La final de València del 2009 va agermanar pacíficament les aficions del Barça i de l'Athletic, rei i virrei de Copes, dues institucions que sempre han estat "més que un club", i per raons no exactament coincidents: el recurs irrenunciable al planter ha creat admiració pels biscaïns arreu. Però als anys 80, amb Schuster, Maradona i Clemente, la crònica final dels partits s'havia d'anar a escriure en algun hospital. Les paraules del Bielsa i el joc dels seus homes aixequen el llistó de la discussió futbolística.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT