Publicitat
Publicitat

La pinça

Un mal dia. Divendres es va saber que Xavier García Albiol, l'alcalde democràtic de Badalona, havia decidit descafeïnar i finalment anul·lar els actes institucionals de la Diada a la ciutat. El mateix matí vaig llegir els planys d'Antoni Puigverd a La Vanguardia respecte a l'ascens del PP a les ciutats i els barris metropolitans que s'han mostrat gairebé impermeables a la cultura política del catalanisme; nuclis formats per la immigració espanyola que han votat tradicionalment el PSC sense absorbir el discurs dels seus líders, mentre "dues dècades de Telecinco i Antena 3" sembraven tot el que el PP està començant a recollir. Vaig pensar de seguida en el disgust que tindria Josep Termes, historiador del catalanisme popular, llegint aquestes veritats, feridores com un ganivet esmolat; i tot seguit em vaig assabentar de la seva mort. Definitivament, divendres va ser un mal dia.

Termes. Termes, a qui vaig poder disfrutar com a professor a la UB, era el gran historiador de l'obrerisme català. Ell, que era fill de pagesos humils, i que va créixer a la Barcelona treballadora, envoltat de radicals, anarquistes i republicans de tota mena i pelatge, va reivindicar sempre l'origen popular del catalanisme, cosa que el va convertir en una rara avis , tant a nivell polític com acadèmic. Estava distanciat tant del nacionalisme conservador, que menyspreava l'obrerisme per ser poc catalanista, com de l'esquerra de matriu marxista, que, a la inversa, menyspreava el catalanisme per ser poc obrerista. Termes va arribar a militar al PSUC, però disconforme amb el que ell anomenava marxisme-lerrouxisme , en va marxar.

Perills. En la mort de Termes, podem si més no celebrar que el catalanisme és un fenomen d'àmplia base, popular, interclassista, i amb una gran capacitat de mobilització. El catalanisme és l'expressió lògica de la catalanitat, el rovell de l'ou del país, la força motriu sense la qual no som el que som. Avui, 11 de setembre, la gent ho tornarà a demostrar (també a Badalona). Però l'esfondrament electoral del PSC, que ha estat des del 1977 el gran dic de contenció del lerrouxisme, ens situa en estat d'alarma. El bipartidisme català el conformen els socialistes i CiU; però en molts punts de l'àrea metropolitana, en microclimes bàsicament acatalans, el PSC equival a Zapatero i la seva alternativa és el PP. I el PP representa el lerrouxisme, la xenofòbia i l'espanyolització de Catalunya en tots els fronts -especialment el lingüístic-. ¿És possible un projecte nacional amb aquesta frontera interior, tan potencialment conflictiva? Rotundament sí; ho ha de ser. Qualsevol alternativa seria irreal. Catalunya ha d'aprendre a ser un país compost. Però ho ha d'aprendre sense interferències malèvoles. Per això, entre d'altres coses, necessitem més sobirania; mentre no la tinguem, haurem d'acceptar resignadament que les noves plataformes de poder del PP català s'aliïn amb els ressorts del poder de l'Estat (tribunals, lobis econòmics, govern espanyol, grups mediàtics) formant una pinça per ofegar el catalanisme i tot el que representa. Avui és 11 de setembre, ens ha deixat Josep Termes i hem de pensar-hi més que mai.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT