Publicitat
Publicitat

La plaga keynesiana

Si l'economia fos una ciència, les diferències d'opinió entre economistes de bona fe dependrien exclusivament de les dades a què tinguessin accés. En canvi, i malgrat l'enorme quantitat d'informació de què disposem, es mantenen visions no sols diferents sinó enfrontades sobre les causes i els remeis de la nostra situació econòmica. En part això és degut al fet que l'economia tracta sobre la societat, i la conducta humana resulta molt difícil d'explicar i impossible de predir. Una segona raó té a veure amb la ideologia dels economistes, que, com tots els mortals, tenim conviccions sobre el bé i el mal i sobre com seria desitjable que s'organitzés la societat. En aquest sentit, resulta impossible provar a qui té fe (que, com a tal, no està fonamentada en l'evidència empírica) en la bondat dels mercats no regulats que la desregulació financera ha estat una de les causes de la situació en què ens trobem i que per tant no s'hauria d'haver produït mai. Però avui m'agradaria cridar l'atenció sobre el formidable exèrcit d'economistes, sindicalistes i empresaris que insisteixen que hem de persistir en les altres causes dels nostres mals: l'excés constructor i el dèficit públic. Els darrers dies ens han aportat una bona collita de les seves propostes:

La CEOE, per boca de l'aleshores president de la patronal constructora, David Taguas, proposa (6/3/12) un pla d'infraestructures que permetria crear 480.000 llocs de treball a base d'invertir uns 40.000 milions d'euros públics per construir, entre altres coses, els diferents corredors ferroviaris. De la seva inversió, l'Estat en recuperaria el 80% en forma d'impostos derivats de l'augment de l'activitat induïda per l'execució del projecte.

Els mitjans de comunicació catalans es fan ressò del pla d'un arquitecte -Jordi Masip- per reactivar l'economia consistent a decretar que els propietaris d'habitatges estiguin obligats a rehabilitar-los. Segons Masip, el pla "ocuparia treballadors de tots els rams de la construcció i, de retruc, s'omplirien restaurants, bars, gasolineres..."

François Hollande proposa (17/3/12) un pla per sortir de la crisi alternatiu a l'austeritat consistent en la realització d'un conjunt d'infraestructures europees finançades amb l'emissió d'eurobons.

Ho sàpiguen o no (Taguas ho deu saber, però Masip no necessàriament), el substrat intel·lectual d'aquestes propostes és el keynesianisme, una doctrina elaborada al caliu de la Gran Depressió dels anys 30 a partir d'idees de Keynes expressades en un dels seus llibres (la General theory , del 1936). Sento molta simpatia per la figura de Keynes, un home que va fer tot el que va poder -i va poder bastant- perquè l'organització de l'economia internacional en acabar la Segona Guerra Mundial evités els errors comesos en liquidar la guerra anterior, uns errors que ell havia combatut infructuosament en qualitat de representant del govern britànic al tractat de Versalles i que, com havia predit (a The economic consequences of peace , del 1919) acabarien malament. Ideològicament, Keynes es va identificar amb el partit liberal i, a diferència de tants intel·lectuals i polítics anglosaxons a banda i banda de l'Atlàntic, mai no es va deixar enlluernar pels totalitarismes continentals: en definitiva, Keynes era la mena de persona que en la Guerra Civil Espanyola tots dos bàndols haurien considerat correcte eliminar.

Keynes va elaborar una teoria aplicable a una situació extrema: una economia aïllada de l'exterior i tan paralitzada pel pessimisme que els estalvis s'atresoren a casa o en comptes bancaris que els bancs no s'atreveixen a prestar a ningú. En aquestes circumstàncies, Keynes argumentava que qualsevol obra pública, i amb independència de la seva utilitat intrínseca, posaria en marxa un cercle virtuós: els paletes contractats "omplirien els bars, restaurants i gasolineres", els propietaris i treballadors dels quals farien el mateix, i així successivament. Dissortadament, aquesta idea ha estat elevada per molts a principi general: la recepta contra l'atur és sempre la despesa pública. Com és general en qualsevol isme , l'èxit del keynesianisme es basa en el fet que proporciona alhora una fórmula senzilla per enfrontar-se a la complexa realitat i una coartada per beneficiar uns quants en detriment de l'interès general. Dubto que Keynes, que va morir (1946) abans que es cometessin abusos en nom del keynesianisme, hi hagués simpatitzat.

La meva opinió és que les propostes de Taguas, Masip, Hollande i tants altres són una barbaritat: endeutar-nos més per construir més no és part de la solució. No tenim un problema de demanda (perquè els mercats internacionals són il·limitats i estan oberts), sinó de competitivitat: la que tenen la Xina i Alemanya i nosaltres hem perdut. Per recuperar-la són bàsiques la formació i la inversió en tecnologia i mitjans de producció, dues coses que fa massa temps que tenim descuidades: la primera, des de la Logse i tot el que l'ha seguit; la segona, des de la febre immobiliària. Les receptes per sortir de la crisi sense guanyar competitivitat poden entusiasmar les constructores, els arquitectes o els sindicats, però constitueixen un atemptat al bé comú.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT