Publicitat
Publicitat

La plaga keynesiana (i 2)

Fa dues setmanes vaig publicar un article amb aquest mateix títol en què tractava de desacreditar les propostes que massa sovint es fan per reactivar la nostra economia a base de programes d'obra pública. La casualitat va voler que el mateix dia la patronal dels contractistes d'obres de Catalunya proposés que la Generalitat emeti 25.000 milions d'euros en deute per construir infraestructures i que veiés la llum un document ( Fiscal policy in a depressed economy ) d'un prohom de la política econòmica americana, Larry Summers, en què sosté que, en l'excepcional situació que viuen els EUA, una política com aquella podria generar tal nivell d'activitat que els impostos induïts permetrien recuperar la inversió. A la vista dels arguments de Summers, ¿hem de donar la raó als constructors quan ens diuen que és del nostre interès que les administracions públiques s'endeutin per reactivar el seu sector? Segueixo pensant que no.

Les propostes de reactivar l'economia a base d'obra pública es fonamenten en un mecanisme que s'ensenya en el primer curs d'economia i que es denomina multiplicador keynesià o, simplement, multiplicador . La idea és la següent: quan l'administració pública paga una obra, l'import va a parar als treballadors, proveïdors i fins i tot accionistes de l'empresa constructora, els quals, a la seva vegada, entreguen la major part d'aquests diners (se suposa que una part l'estalvien) a altres proveïdors de béns i serveis, els quals, a la seva vegada... I així successivament, cosa que indueix a un augment de la producció global, que és un múltiple de la despesa pública inicial i que beneficia tota mena de sectors. A l'aula, el mecanisme funciona de meravella, i no cal ni dir que fascina els estudiants interessats a aprendre coses concretes d'una assignatura tan hermètica com la macroeconomia.

La realitat no és, dissortadament, tan senzilla, perquè l'obra s'ha de finançar, i això deprimeix l'economia d'una manera o altra, de tal manera que el multiplicador pot tenir perfectament un valor proper a zero. Per aquest motiu la teoria diu que el multiplicador només podria funcionar durant una depressió, quan hi ha un excés de crèdit bancari que ningú no vol demanar (o que els banquers no s'atreveixen a prestar). El cert és que el multiplicador no té una base empírica gens sòlida. Les estimacions que s'han fet als EUA referides als estímuls de Barack Obama tendien a 1, molt lluny, doncs, de la màgia del multiplicador de primer d'econòmiques. Però a nosaltres no ens calen econòmetres americans: l'actual nivell de dèficit de les administracions públiques espanyoles és de tal magnitud que, si funcionés, la nostra economia estaria vivint un autèntic boom . De fet, Summers es veu obligat a introduir un supòsit de gran preciosisme, la histèresi o inèrcia en el mercat de treball, perquè es produeixin els efectes benèfics de l'obra pública... que tot i així són molt lents. Un problema addicional és que ningú no ha mesurat la histèresi d'una manera inequívoca.

Ara bé, el problema fonamental del keynesianisme no és que els seus models no expliquin bé la realitat; després de tot, no hi ha models macroeconòmics que ho facin: sense anar més lluny, el model que els bancs centrals occidentals utilitzen per predir el comportament de l'economia ( Dynamic stochastic general equilibrium model ), que està basat en les teories antikeynesianes forjades a partir dels 70, és tan poc realista que no hi té cabuda l'atur; no és estrany que, amb aquestes ulleres, no veiessin venir la crisi del 2008. El problema del keynesianisme és que ha donat cobertura intel·lectual a l'apropiació dels recursos públics per part de grups de pressió. Pel keynesianisme, qualsevol despesa pública és bona perquè totes són estimulants. Això, naturalment, és fals. Les nostres administracions públiques estan arruïnades, i hem d'exigir als seus gestors que siguin extremadament curosos amb la despesa. Que em perdoni Summers, però l'argument perquè els EUA inverteixin en infraestructures no és la histèresi del mercat de treball, sinó el fet que les carreteres americanes són tremendament obsoletes i que millorar-les enrobustirà la seva economia. En canvi, a casa nostra, i deixant de banda l'eix mediterrani i les Rodalies, invertir en infraestructures no ha de ser prioritari. Si es tractés d'estimular el consum, seria més efectiu apujar el sou als funcionaris que no pas l'obra pública: el ciment, la ceràmica i el moviment de terres són grans consumidors d'energia i, per tant, una part dels recursos marxen als productors de gas i petroli, mentre que els funcionaris, sobretot si són modestos, s'ho gastarien tot a casa. Però és que les administracions tenen altra feina que estimular el consum per donar feina a les nostres empreses. Si alguna cosa han de fer és estimular la seva competitivitat proposant-los reptes difícils d'aconseguir; la darrera vegada que es va fer de debò va ser amb els JJOO de Barcelona 92. Mentrestant, la nostra reacció davant les propostes dels contractistes ha de ser la que tenim davant algú que vol ficar mà a la nostra cartera... només que en aquest cas es tracta de la dels nostres fills.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT