La plaga de la xacra
Els lingüistes dels mitjans som els primers a detectar que algunes paraules que abans ensopegàvem rarament, ara surten cada dos per tres.
El fenomen sol anar lligat a una expansió del seu sentit per raons d'interferència o ultracorrecció.
Per expansió, o més aviat per lliscament, xacra ha anat ocupant tot el camp semàntic que cobreix la cra . La semblança fonètica ha fet total una sinonímia que només era parcial, i ara molts parlants, quan els ve al cap lacra -un castellanisme-, escriuen sempre xacra .
¿La violència de gènere és una xacra social? L'ús de xacra aquí és gairebé tan abusiu com si en castellàdiguessin que és un achaque social . I, de fet, tant xacra com achaque vénen de l'àrab saka , que vol dir queixa .
Estrictament, les xacres són mals físics que deixen les malalties i el pas dels anys, mentre que la lacra delcastellà, a més de tenir aquest sentit, també vol dir vici i es pot aplicar a un mal social. Però fa uns anys l'IEC va afegir a xacra el sentit estès de tara moral, i això ha obert la porta a uns usos idèntics que contradiuen la intuïció de molts parlants.
Jo la xacra la veig física i personal. Per mi -contra el parer del DIEC- l'enveja no és cap xacra; i encara ho és menys un mal que causa un gran patiment col·lectiu. L'atur no és una xacra sinó una plaga o un flagell.
En la plaga i el flagell hi veig una calamitat que afecta joves i grans. En la xacra , la queixa melancòlica que, si arribem a vells, podem acabar entonant al famós banc del "si no fos".
