Un plat és un plat, ni que sigui trencat
Segons com ens ho mirem, cent trenta milions d’euros, que es veu que pel cap baix és el que costa una campanya electoral espanyola, tampoc no són tants diners si ens han de servir per estalviar-nos la murga política que arrosseguem durant els últims mesos, i que ja sabem que no ens quedarà més remei que arrossegar uns quants mesos més. Hem pagat entre tots coses més costoses, des dels desfalcs bancaris a l’engròs fins als capricis encara inexplicats de la família reial, i en aquesta ocasió la broma no tan sols ens surt relativament barata (¿què són cent trenta milions d’euros repartits entre tots els contribuents de l’estat espanyol?), sinó que el cost té una utilitat, i és aconseguir que els dirigents polítics espanyols callin d’una vegada, ens estalviïn l’espectacle de la seva incompetència, se’n tornin a casa seva i, en definitiva, ens deixin en pau. Més que res, perquè la situació ara mateix és insuportable.
Felip de Borbó, dit Felip VI, que és el rei d’Espanya i que té un pare desaparegut amb dos mil milions d’euros a sobre que ningú sap d’on han sortit, i una germana i un cunyat encausats en un dels principals casos de corrupció que es recorden, el de l’Instituto Nóos, no se n’ha sortit a l’hora de resoldre el primer i únic repte que ha hagut d’encarar fins ara com a cap d’estat, que no era altre que el d’encarregar la formació d’un govern. El PP no ha volgut i el PSOE no n’ha sabut. Ciutadans i Podem han fet el desmenjat amb talent (ara se’n diu posturejar) fins a la nàusea, i els nacionalistes d’aquí i d’allà senzillament no tenien manera de fer-hi res. Resultat, convocatòria de noves eleccions i cent trenta milions d’euros de despesa pública, que les mateixes formacions polítiques no troben la forma de repartir-se de manera equitativa i austera, com havia reclamat en algun moment el monarca. Amb la boca molt petita, això sí, però reclamar-ho, el que se’n diu reclamar-ho, no se li pot negar que ho havia reclamat. Una altra cosa és el que n’ha sortit, que no és res més que un dels espectacles polítics més llastimosos de la història recent d’Europa.
De manera que el més llest de la colla haurà acabat sent Mariano Rajoy, que haurà acabat obtenint els seus objectius a costa d’obstruir tot el sistema polític, jurídic i institucional d’Espanya (i de Catalunya, esclar) amb el nítid argumentari que un plat és un plat i un got és un got. En efecte, no li podem treure la raó, i només gosaríem afegir que una estafa és una estafa, sobretot quan es practica sense mesura i sobre les costelles d’una ciutadania castigada amb un atur de gairebé el 20% de la població activa. Torno a dir que, a aquestes altures de la pel·lícula, cent trenta milions d’euros em sembla un preu raonable per no tornar a sentir durant un temps ni Pedro Sánchez, ni Albert Rivera, ni Alberto Garzón, ni Pablo Iglesias, ni el mateix savi anomenat Mariano Rajoy. Que agafin el plat entre tots, ni que sigui a bocins, i que el serveixin degudament al rei d’Espanya. Què costa això, cent trenta milions d’euros? Doncs ja els paguem, amb molt de gust, però com deia Michael Corleone, que no insultin més la nostra intel·ligència.
