A la platja

Dues dones que situo a prop de la cinquantena comparteixen tovallola gegant i tall de síndria. La més grassoneta fa un glop de l’ampolla d’aigua de litre i mig i, immediatament, l’escup a la sorra. L’amiga es lamenta amargament de no haver-se enrecordat de congelar l’aigua, com feien l’any passat. Com que parlen amb un to de veu despreocupadament elevat, no tinc més remei que sentir la seva conversa.

De seguida dedueixo que les dues treballen netejant cases alienes. Allò que abans en dèiem -amb un intent de dignificar aquesta feina que ens és tan necessària-“senyores de fer feines”. No em costa imaginar que són bones treballant perquè són dues dones enèrgiques i amb molta experiència.

Una li explica a l’altra que la P (la mestressa de la casa on treballa) marxa els mesos de juliol i d’agost amb els nens a una casa fora de la ciutat. “Em demana que hi vagi, però ja li he dit que ni parlar-ne!” L’altra li dona la raó: “Esclar, dona, et passaries la vida al tren!” I la primera afegeix: “I ja em va bé no treballar aquests dos mesos de calor, que estic molt cansada, em faig gran i ja estic cansada”.

L’amiga, amb la boca plena de síndria, assenyala com a darrer argument: “Tampoc no ens falta per menjar”. I l’altra: “No, esclar. I ja li he dit al meu fill que els iPhones i aquestes mandangues se les ha de pagar ell”. A partir d’aquí, enceten una reflexió sobre aquesta actitud vital compartida (i em sembla deduir que adquirida amb els anys de la crisi). Les dues estan d’acord que, treballin més o menys, no podran fer “grans coses” (posem-hi viatges o viure en un lloc millor). I pel que fa a les despeses petites, de la quotidianitat, coincideixen que s’han acostumat a gastar menys. Una assegura que ja no gasta pràcticament en roba: una brusa i uns pantalons als xinos i “ tira que te va ”. L’altra, amb un to de certa nostàlgia, diu: “¿T’enrecordes que a mi sempre m’havia agradat tant la decoració? Doncs ara arreglo la casa amb el que tinc, si convé canvio un gerro de lloc i ja em sembla que faig alguna cosa”.

És a dir: ja no estan disposades a ser un escarràs com la seva mare, però es conformen amb una vida sense al·licients, encara que els al·licients fossin tan petits com comprar-se un vestit o un sofà nou. Una conformitat no sé si resignada o relaxada amb aquesta vida sense esperança.