22/10/2016

Tot plegat és molt contemporani

3 min
UNA OBRA PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA
 L’acció col·lectiva contra l’estàtua eqüestre de Franco al Born de Barcelona ha deixat una obra que recull com cap altra l’estat actual de la qüestió.

Fa tot just una setmana, feia referència en aquest mateix espai a l’informe Aproximació a la determinació de l’impacte econòmic de la cultura a les Illes Balears, que acabava de presentar la Conselleria de Cultura, un estudi que es va anunciar com a essencial per començar a treballar l’esperat pla que ha de regir la cultura de les Balears del 2016 al 2020. La simplicitat de les dades recollides (per dir-ho suau) i la grandiloqüència de les conclusions, de difícil encaix de les unes en les altres, marca el grau d’inutilitat de la feina feta, millor dit, encomanada per la Conselleria.

Més sorprenent resulta, fins i tot, que Cultura encomani un estudi d’aquestes característiques aproximatòries, malgrat que només cercant per internet trobam estudis similars i molt més complets en els portals de dues fundacions de les Illes. Gadeso en té un dels seus quaderns, el número 63 de desembre de 2015, que coincideix bastant en les dades i que aprofundeix més en el vessant social. Les conclusions a les quals arriba la fundació Gadeso es poden resumir dient que el sector de la cultura resisteix la crisi, però alhora hi ha una precarietat laboral superior a la d’altres àmbits.

I fins i tot més sorprenent és que la Conselleria de Cultura no hagi recorregut a la fundació Impulsa Balears, en la qual participa i, en part, finançam públicament. Sense entrar en una guerra de xifres -sabem que els estudis es poden fer des de perspectives diferents-, allò cert és que les dades que presenta Impulsa arriben fins a setembre de 2016, pel que fa el nombre d’empreses culturals i el nombre de treballadors. Això vol dir que hi ha estudis a l’abast de tothom més actualitzats i als quals el Govern dóna suport econòmic.

Per això, no s’entén que fins a tres empreses hagin participat en l’elaboració de l’estudi de la Conselleria. I no s’entén, a més, que estimin que les activitats culturals generen (directament o indirectament) 1.700 milions d’euros, una xifra que diuen que representa un 4,4% del PIB de Balears. Si fos així, voldria dir que el PIB balear és de 38.636 milions d’euros, tot i que segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística el PIB de Balears del 2014 és només de 26.329 milions. En moure xifres, passa el que passa, que de sobte s’infla el PIB amb 12.000 milions, cosa que canviaria notablement l’estat de tot plegat. Segons la fundació Impulsa, la contribució directa de la cultura al PIB seria d’un 1,4% del total.

L’estàtua de Franco

A Barcelona han fet aquesta setmana una vertadera representació del que significa la recuperació de la memòria històrica en la societat actual. L’Ajuntament programa una revisió crítica del franquisme al centre cultural del Born, lloc emblemàtic pel que fa la recuperació de la memòria. Una mostra com aquesta és necessària i adient per poder rellegir la dictadura franquista, sobretot perquè el període no s’estudiava gens a les escoles i encara s’hi estudia de manera del tot insuficient. La bibliografia és ingent, però als llibres hi accedeix molt poca gent, sobretot si ho comparam a les 2.000 persones que han passat per l’exposició del Born els dos primers dies i la que hi passarà després del que s’hi ha viscut les darrreres hores.

En el context de la mostra i des del mateix accés, l’exhibició de l’estàtua del dictador decapitat i a cavall, una obra arraconada fa tot just cinc anys de l’espai públic, en principi no hauria de presentar cap problema. És coherent amb l’exposició i amb la lectura que s’hi ofereix. La qüestió és que el país no ha tancat, no ha volgut tancar les ferides del franquisme, i d’aquestes actituds vénen les que s’han succeït. Perquè hi ha massa morts a les cunetes; perquè Espanya encara té un monument que enalteix el franquisme com el d’El Escorial; perquè, tot i la voluntat expressada en les lleis de memòria històrica, l’estàtua de Franco que en els darrers anys ha estat proscrita i amagada a qualsevol magatzem municipal s’ha convertit per obra i gràcia de col·lectius barcelonins diversos en una obra d’allò més contemporània.

Ara és una obra col·lectiva, desconstruïda, destrossada, plena de pintades, amb estelades, banderes del col·lectiu LGTB, una porta incrustada al cap (això és un cop de porta en tota regla), una peça que podria ser de Jonathan Messe, el resultat d’una performança que reflecteix la crispació actual. Ahir, l’Ajuntament de Barcelona va decidir retirar l’estàtua intervinguda i incloure els documents de l’acció pública en l’exposició. Una proposaria que passàs a fer part d’una col·lecció pública, la del MACBA sense anar més enfora. Poques peces tenen tanta capacitat de representar l’estat de les coses i les coses de l’Estat.

stats