Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

El plural de 'qualsevol'

Un lector, arran del tast d'ahir sobre el plural d'ou com balla, m'esmenta el cas d'un plural intern en una aglutinació: qualssevol. Aquest indefinit té, certament, un plural normatiu insòlit per no dir-ne, directament, poc afortunat.

I ho dic en un sentit molt concret: si la funció bàsica del sufix de nombre és precisament distingir el plural del singular, la s que afegim a qualsevol , en llengua oral, no ho permet i sí que ho permetria si s'afegís a fi de mot.

Això té, com a mínim, dues conseqüències. La primera, un ús relativament estès del plural incorrecte qualsevols, format per analogia amb la regla general. I la segona, la falta total d'intuïció del parlant sobre l'ús d'aquest plural normatiu.

Rastrejant-ne l'origen vaig a parar a una conversa filològica de l'agost del 1920. Fabra hi reconeix que, tot i que en català antic feien servir de manera excepcional qualssevol, la grafia habitual per al plural ja era aleshores idèntica a la del singular, qualsevol: "...e tots qualsevol béns".

Per tot plegat, jo prescindiria al màxim de qualssevol, cosa que en català no és gaire difícil. Una dada ho demostra prou bé: a la Bíblia interconfessional hi ha 152 qualsevol i 0 qualssevol .

En tot cas, veig més defensables els qualssevol postnominals, que especifiquen el nucli del sintagma: "Busquem dos afectats qualssevol". En posició prenominal, com a l'entrada escriure del DIEC2, els veig molt més forçats: "Representar per mitjà de qualssevol signes". I tens la sensació que "qualsevol signe" ja faria el fet.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT