La pluralitat de la política
1. ELS CONFLICTES. La política és una espai complex en què les diferents línies de confrontació —és a dir, de lluita pel poder— s’entrecreuen. Difícilment hi ha un sol eix de conflicte. I més en societats tan heterogènies com les actuals. El discurs polític entra lentament en la fase postnacional. Com el mateix nom indica, aquesta etapa encara és molt deutora dels esquemes del passat, d’aquests dos segles en què la figura de l’estat nació ho ha articulat tot. Fins i tot en els exemples més reeixits d’aquesta forma d’estat, els construïts sobre nacions que van assolir una unitat inqüestionada, fa temps que afloren línies de confrontació diferents del tradicional eix dreta/esquerra, fonamentat originàriament en el conflicte capital-treball, que, més enllà de les proclames internacionalistes, no qüestionava el marc nacional. Ara mateix, en la política catalana, la disputa per la sobirania, les qüestions identitàries i els conflictes ideològics es barregen i afloren, malgrat els esforços d’aquells que pensen que les diferències en la manera de concebre la societat i la redistribució interna del poder poden quedar en suspens en nom del gran objectiu suprem: la independència. Els partidaris de la independència també tenen les seves contradiccions. I no és el mateix l’independentisme essencialista —l’estat com a destí de la nació, per al qual l’objectiu té valor d’absolut— que l’independentisme laic, que vol un estat no com a acte de realització sinó com el que és: instrument de poder. Els primers sempre veuen traïdors i infiltrats per tot arreu, els segons saben que com més siguem millor i que els objectius dels ciutadans són massa diversos per voler-los ficar tots en un camí estret en què tot s’hagi de supeditar a un sol destí.
No és agosarat dir que la duració del govern Puigdemont no dependrà tant de la CUP o del calendari del full de ruta com de les friccions que puguin sorgir en la soterrada lluita entre Convergència, en fase de reconstrucció (veurem si real o lampedusiana), i Esquerra per l’hegemonia dins del sobiranisme. I, com era previsible, aprofitant que Esquerra està atrapada en el conglomerat de Junts pel Sí, Ada Colau i Barcelona en Comú, alliberats de la pressió de les eleccions anticipades, s’han llançat a la creació d’un partit amb la idea de robar al partit de Junqueras el paper de referent de l’esquerra nacional catalana. Òbviament els sobiranistes més convencionals ho presentaran com l’enèsima maniobra de l’enemic per descavalcar el procés; i els sectors més laics de l’independentisme hi veuran una possibilitat d’ampliar el camp, a partir d’un espai comú en el dret a decidir. L’èxit del polític —la seva capacitat per captar l’ocasió— depèn de la sensibilitat per captar els signes del temps, com recordava Giacomo Marramao en conversa amb Carles Capdevila. I a les societats multiformes en què vivim, un sol llençol difícilment pot tapar tot el llit.
2. LES EXCLUSIONS. Qui tem a Podem? A mesura que la crisi postelectoral espanyola es prolonga, es posa en evidència la peculiar idea de la democràcia que predomina tant a Espanya com a Europa. Rajoy sap que no suma i guanya temps per pensar-s’ho, conforme al seu conegut estil. (Un col·laborador seu em va explicar que l’11 de setembre la seva primera reacció va ser: “No ens precipitem, esperem a veure en què queda tot plegat”.) Rajoy no vol presentar-se a la investidura perquè la derrota segura l’invalidaria per ser candidat. Sánchez tremola entre l’oportunitat de ser president —ara o mai— i la pressió dels barons del seu partit. Per als poders locals i internacionals la democràcia és un camp de joc restringit on només poden jugar els que reben la seva habilitació. La consigna és clara: només és possible una combinació de govern amb aquests tres partits, PP, PSOE i Ciutadans. Els altres no estan homologats; ni Podem ni nacionalistes perifèrics. I un sector del PSOE s’hi apunta: més val sestejar com a oposició domesticada al PP que arriscar presidint un govern d’esquerres. De manera que només queden dues opcions: o es repeteixen les eleccions o ens fan un Mario Monti. Si continuem per aquest camí, quin sentit tindrà anar a votar?
