Roger Cohen
06/02/2011

Nosaltres, el poble egipci

4 min

Als afores del Caire, aquesta ciutat que creix descontroladament, hi ha unes quantes àrees residencials protegides amb reixes amb noms com ara Beverly Hills i Mayfair. Són les mansions de gent que s'ha enriquit gràcies a les seves relacions amb la família de Hosni Mubàrak. Un amic, Saïd Zulficar, en va visitar una l'altre dia i, impressionat per la gran quantitat de gespa verda que hi havia, va preguntar què costava regar tota aquella herba.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

"Doncs -va respondre el propietari- unes 6.000 lliures egípcies al mes, o una mica més de 1.000 dòlars". Sorprès en veure que l'aire condicionat funcionava a tot drap en aquell hivern tan suau, Zulfikar també va preguntar per la factura de la llum: també 10.000 lliures egípcies o gairebé 1.700 dòlars. ¿I com s'aconsegueix tota aquesta aigua en un país on no n'hi ha prou per regar la terra i on les masses s'alimenten de pa i mongetes subvencionats, i on els que guanyen més de 100 dòlars al mes són uns afortunats? "Bé -va somriure el propietari-, el meu amic Ahmed el-Maghrabi se n'ocupa, d'això".

El-Maghraby, exministre d'Habitatge, és un dels ambiciosos alts funcionaris que el nou govern de Hosni Mubàrak ha denunciat i avergonyit. En un esforç desesperat per contenir la ira popular, el nou executiu ha congelat els comptes bancaris d'alguns exministres i camarades del partit titella, el Partit Nacional Democràtic. Tant se val que la major part d'aquests diners siguin a Suïssa des de fa ja molt temps: la gran neteja, diuen, ha començat. Egipte no és l'únic país on s'està eixamplant la bretxa que separa els rics de la resta; és una tendència global. Però això encara encén més els ànims en un país de 83 milions d'habitants on hi ha encara un 30% d'analfabets, i on la possibilitat de fer diners depenia dels contactes amb Gamal, el fill de Mubàrak, o el seu entorn.

Aquests últims dies, als carrers tumultuosos he sentit nombroses queixes, però les paraules que més es criden són "corrupció", "robatori" i "lladres". I no hi ha res més irritant que la manca de legalitat promoguda pel mateix Estat, on el que està bé o malament no es decideix als tribunals sinó al cap de Mubàrak. Egipte tenia una economia de lliure mercat que comptava amb el suport d'Occident i que estava controlada per una família que menyspreava la llibertat: això és conflictiu. Vol dir que els poders globals afavorien la concentració de riquesa al servei d'uns elegits, que eren pocs.

"No hi ha rendició de comptes, no hi ha una justícia independent, no hi ha oxigen -em va dir un diplomàtic occidental-. Ningú no coneix els paràmetres. En virtut de quin sistema judicial t'arresten? I si per casualitat un jutge et deixa anar, et tornen a arrestar".

Gairebé estic disposat a vessar alguna llàgrima per El-Maghraby i els altres que ara han posat a la picota: són víctimes de la mateixa arbitrarietat de què s'havien beneficiat ells mateixos. Però acusar-los de delinqüents és un exercici que ara no té cap sentit. Només un sistema obert pot corregir els defectes d'un de tancat. Sense la transparència i les autoritats independents que emanen d'un govern representatiu i responsable, el robatori només adoptarà una altra forma.

Algú altre s'encarregarà que es regui la gespa per poder jugar al croquet, mentre les terres de conreu seguiran resseques.

Tanmateix, ja fa deu dies que ha començat la revolta egípcia i encara no és clar si Mubàrak està disposat a plegar per deixar pas lliure a un canvi tan radical en el món àrab. Una cosa sí que sembla clara: el seu temps s'ha acabat, com el del tunisià Zine el-Abidine Ben Ali.

Tot plegat ens planteja una pregunta: ¿exactament en nom de què els Estats Units han donat suport i diners a un aliat que, amb el seu menyspreu a la legalitat, la seva falsa democràcia i els seus quantiosos robatoris, contradiu tot el que defensen els Estats Units?

Hi ha diverses respostes. Per aturar els jihadistes, que amenacen vides nord-americanes; per garantir la seguretat d'un altre aliat, Israel; per difondre el lliure mercat, per molt defectuós que sigui, del qual es beneficien les empreses dels EUA; per mantenir l'estabilitat en aquesta zona tan perillosa. Ja ho sabem que el món és un lloc imperfecte, i que de vegades la millor opció estratègica és limitar-se a evitar que pugui passar el pitjor. Els nostres sicaris no s'havien de dedicar només a la Guerra Freda.

Entenc tots aquests arguments. Però aquestes opinions han subsistit enmig d'una ceguesa persistent: la incapacitat de veure que el Pròxim Orient ha evolucionat; que la hipocresia nord-americana és evident per a tothom; que els partits islàmics poden dirigir democràcies i economies pròsperes, com en el cas de Turquia; que la ira popular davant dels jardins verds de la camarilla alimenta la causa jihadista i que el millor suport a Israel no és el que situa aquest país a la defensiva, sinó el que l'anima a allargar la mà a les forces modernitzadores del Pròxim Orient, incloent-hi Cisjordània. Les democràcies poden coexistir amb opcions religioses extremistes políticament organitzades, com es demostra en el cas del mateix Israel. Aquest és un dels seus punts forts.

A la plaça de Tahrir, una mena de minirepública que és la zona zero de la revolta egípcia, em vaig trobar amb Seif Salmawi, el gerent d'una companyia editorial. Li vaig preguntar per què somreia. "De sobte ens hem convertit en éssers humans -va contestar-. Creiem que podem decidir i que el que decidim és vàlid i que tenim un valor com a éssers humans. Abans hi havia el president, la policia, l'exèrcit i els seus diners: nosaltres, el poble, érem allà només per servir-los".

"Nosaltres, el poble". ¿No és així com comencen coses bones com ara "el benestar públic"?

stats