La pobresa del missatge electoral

Suposem que vostè ha decidit anar a votar el pròxim 20-N, però encara no té clar a qui. I suposem que, per inclinar el seu sufragi, vostè s'interessa pels missatges dels partits. Molt bé, i amb què es troba? Doncs amb un PP que a Espanya li diu que els voti a ells (i a elles) perquè són el canvi i amb un PP de Catalunya que li diu que no voti CiU perquè són uns independentistes radicals que fan pudor de sofre. Es troba que CiU li diu que ha de votar-los a ells (i a elles) perquè són la garantia que el PP no traurà una immensa majoria absoluta que seria terrible. Es troba que el PSC li diu que ells (i elles) són la clau perquè no guanyin les polítiques retalladores de CiU i PP que volen acabar amb la sanitat pública. Es troba que Iniciativa fa un discurs semblant al del PSC, però a PP i CiU els col·loca la llufa de "neoliberals" (ui, quina paraulota) i afegeix que ells (i elles) -o sigui, Iniciativa- són la garantia que serà escoltada la veu del indignats . I es troba amb Esquerra que diu... Bé, Esquerra ara mateix està en obres i diu que si coneixem un pintor de confiança.

Deu haver notat que en allò que abans se'n deia les idees força dels partits, d'idees, més aviat poques. Almenys de pròpies. Perquè, efectivament, es tracta d'això. Va passar a les eleccions nacionals amb CiU i ara passa a les espanyoles amb el PP. Quan qui governa fa aigües (tripartit en el primer cas i PSOE en el segon), la tàctica de qui té possibilitats de victòria és la del cargol: dins de la closca i ja sortirem quan plogui, no fos cas que se'ns en anés l'invent a can Pistraus (que dit en català normatiu seria: "No la caguem"). I la tàctica de qui ho veu tot perdut és invocar la por: "No els voteu, són el dimoni que menja nens crus i roba dentadures postisses als avis".

Per tant, ja ho sap. Si al final vota, no serà per qui proposi fer alguna cosa, sinó per qui no vol que la facin els altres.