Publicitat
Publicitat

El poeta Pere Quart

Si no vaig errat, aquests mes de juny es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Joan Oliver, que era el nom civil del poeta que signava Pere Quart. En la meva joventut, a l'època del Price dels Poetes, és a dir, en els moments terminals del franquisme, d'un franquisme que no ha acabat de morir del tot, Pere Quart era el sinònim de poeta compromès. I si Salvador Espriu també ho era, a la seva manera, Pere Quart tenia una manera molt més directa de compromís. Espriu donava la impressió de tenir por, i la seva poesia millor s'acostava a un hermetisme que, fora d'alguns casos, la feia del tot intemporal. Cridat a implicar-se, la seva implicació era al·legòrica. La de Pere Quart, no. Era directa i militant d'allò que se'n va dir realisme històric . No sé si el poeta era comunista, però en tot cas era un company de viatge del Partit, és a dir, del PSUC.

Nascut en una família rica de Sabadell, lligada a la indústria tèxtil i a la banca, va estudiar dret i filosofia, però es va decantar per la literatura. Amb els seus companys Trabal i Obiols, va fundar les edicions La Mirada. Va escriure teatre i narrativa satírica i el 1934 va publicar el seu primer llibre de poemes, Les decapitacions . Va ser el naixement de Pere Quart. La guerra civil va convertir el satíric i crític en militant. Va treballar activament en la flamant Institució de les Lletres Catalanes (que ara el CiUnami de la llei anomenada òmnibus vol deixar sense la minsa autonomia que tenia). I tant s'hi va implicar que es va haver d'exiliar, primer a França i després a Xile. En va tornar el 1948.

Treballà, en la duresa de la postguerra, en feines de traducció i editorials. Va col·laborar a Destino , amb el pseudònim Jonás, potser perquè esperava que aquella estada al ventre de la balena franquista duraria només tres dies. Va durar molt més. Malgrat això, els anys seixanta i setanta van significar per a ell un temps de creació i de reconeixement. Va publicar, va estrenar i es va convertir en una figura simbòlica de l'antifranquisme. El recordo al Price, alçant el puny, i cridant "Llibertat, llibertat", mentre Espriu s'esfereïa i deia, en veu baixa, a Gabriel Ferrater, que seia al seu costat: "Què fa aquest ximple, què fa aquest ximple!" Alt, ben plantat, amb aquella barba blanca de profeta, Pere Quart oferia una imatge d'home insubornable, honest, patriota i progressista. Els progres de llavors l'adoraven.

Un cop mort el general Franco, la darrera dècada de la seva vida, la seva estrella de popularitat semblà que començava a declinar. Treballava a Proa, sense gaires possibilitats de fer coses. I com a poeta se li va començar a perdonar la vida. Havia escrit que trobava més poesia en una "simplicíssima cançó de Raimon que en una densa i sàvia elegia de Carles Riba". Això no es podia dir. Un dia algú va comentar d'ell, en petit comitè però amb un malèvol desig que es difongués, que era un poeta de tercera fila. Aquest algú era la seva bona amiga Mercè Rodoreda.

Des d'aquí, un record i un homenatge.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT