Publicitat
Publicitat

El poeta Sagarra

Demà passat farà cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra, un dels grans escriptors catalans del segle XX. Poeta, dramaturg, narrador, aristòcrata, va guanyar molts diners amb el teatre, cosa que no li va anar pas a favor, pel que fa a la fortuna crítica, en un país que només veu grandesa en la misèria.

Sagarra és un poeta difícil de situar en els esquemes de la poesia catalana. Abundant, sumptuós, de doll fisiològic, com deia ell mateix, s'escapa de la moda classicista i de la contenció del noucentisme i poua directament del romanticisme, però sap assimilar estètiques diverses del seu temps per integrar-les a la pròpia veu. A més, el seu instint de narrador fa que es complagui en llargs poemes narratius ja des dels començaments. El Comte Arnau és gairebé una novel·la en vers, cosa que el fa un precursor dels moderns intents del segle XX: Vikram Seth a Anglaterra i Salvador Oliva a Catalunya. També El mal caçador i Joan de l'Ós són poemes narratius, encara que de dimensions més reduïdes.

En tots, la facilitat de Sagarra hi crea un teixit verbal enlluernador, d'una enorme precisió en la fixació de les seves percepcions sobre el que Dante anomena "els moviments humans", així com en la descripció de la naturalesa. Per mi, les descripcions de paisatge de Sagarra són extraordinàries per l'exactitud botànica i ornitològica, que només pot sorgir del coneixement directe.

Aquests poemes narratius són els que més ens l'acosten al romanticisme. Als poemes curts, en canvi, hi apareixen diversos moments de la poesia d'aquí i de fora. I és que Sagarra no és un rural ni un antiquat, com se sol dir. Sagarra està atent al món en què viu i està atent a la literatura del seu país i malda per dotar-la de la flexibilitat suficient per poder expressar la modernitat, així com altres paisatges i sensibilitats, com diu al pròleg de la seva Obra poètica , del 1947.

Allà ens assabentem del seu intent d'apropar al català les balades de Goethe i de Uhland i també del seu esforç per calibrar una llengua apta per descriure amb precisió els paisatges, les llums, les olors i els costums de la Polinèsia. Cosa que va aconseguir perfectament en els dos tresors que va portar del seu controvertit viatge de noces a les mars del Sud: La ruta blava , la narració en prosa del viatge, i Entre l'equador i els tròpics , els poemes escrits en el seu curs, per mi, un dels seus millors llibres de poemes.

Aquesta captació de diferents estètiques llueix sobretot en les cançons. El populisme d'algunes avantguardes dels anys vint apareix clarament a Cançons de rem i de vela i la poesia pura i l'estètica art déco brillen rutilants a La rosa de cristall . O sigui que d'antiquat res de res.

I si anem a la postguerra, que Sagarra, en el seu retorn a Catalunya, va viure mal considerat per les forces resistents al franquisme i per la crítica acadèmica, ens adonem, si el llegim, esclar, que en El poema de Montserrat , aquesta baluerna històrica de setze mil versos, hi ha una presència clara de Dante. I tenir present Dante no és pas, en la poesia del segle XX, una retrògrada atzagaiada medievalista. Recordem només que Eliot, el gran poeta anglès, va confessar la seva decidida devoció pel florentí.

Amb tot això estic dient que Sagarra va ser un escriptor del tot implicat en el seu temps, responsable i amb voluntat de construir una obra consistent i duradora. Però la seva facilitat era potser massa gran i el seu doll verbal excessiu en un país de "rajolí petit". I la seva peripècia vital durant la Guerra Civil -l'autoexili, el casament i el llarguíssim viatge de noces a la Polinèsia- va ser considerada com una fugida quan, segurament, si s'hagués quedat a Catalunya, l'haurien matat. I, en tornar, la necessitat de supervivència va fer que col·laborés a Destino , com Pla, i que s'acostés als possibilistes Jaume Vicens Vives, Joan Teixidor, etc. I encara, a sobre, va coquetejar amb Madrid. I va presidir la Sociedad General de Autores de España.

Tot això li va anar a la contra i els prohoms de la resistència oculta el van considerar un venut. Carles Riba el criticava obsessivament en les seves tertúlies dominicals i els deixebles de Riba van tenir el motiu per tractar-lo sempre amb una distància pejorativa que Sagarra no es mereix de cap de les maneres.

Quan va morir jo tenia dinou anys i vaig anar a signar, com a homenatge, al llibre de condol que hi havia a l'Ateneu. Ara, aquí, a punt de fer-ne setanta, li torno a retre l'homenatge que es mereix.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT