Publicitat
Publicitat

Quan el poeta es posa a inventar paraules

Si hagués d'explicar a un nen l'ofici del poeta li diria que crea llengua: girs, metàfores i fins i tot paraules. En aquest sentit, tots ho som una mica , només cal llegir el Diccionara. Tots, en algun moment, inventem paraules. Tinc un amic que de les volves de pols i cabells que voleien pel pis en diu arizones. Però el més difícil és que quedin i entrin als diccionaris. En això, fracassen fins i tot els grans poetes.

Per exemple, Pere Quart. Ho explicava Josep Lambies dissabte: als anys 60 el poeta de Sabadell va recrear un gal·licisme per donar nom a una col·lecció de novel·les de suspens. El seu enjòlit , sinònim de suspens , era un nom. Però l'únic enjòlit que trobareu al diccionari és un adverbi. Et permet estar enjòlit mirant un film però no que el film sigui d'enjòlit. I sap greu perquè els de suspens a mi sempre em sembla que no arriben a aprovat.

Carner, en canvi, és un triomfador. El seu entotsolar-se té tots els avals desitjables. I triomfa fins i tot amb tocom , que en origen és un error. El DIEC recull tocom com a "lloc o indret en llenguatge poètic". I l'error, que compartia amb Ruyra, ve del fet que quan ells sentien "Ho he deixat ontocom", que en certs dialectes vol dir "en algun lloc" i és adverbi, entenien "en un tocom". Ruyra va arribar a conjecturar que venia de "ço que toc hom" i que era tota cosa que es pogués tocar. Per estranys camins, doncs, ço que era adverbi ara és nom i ço que aspirava a nom ha quedat en adverbi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT