La por té anada i tornada
El Pep de Sabadell podia haver estat el meu avi, però no ho va ser. Un dia li vaig preguntar quina maleta li havia costat més de fer, la de marxar a l’exili o la de tornar-ne set anys després. Es va quedar mut. Al cap d’uns segons va alçar les espatlles. El vaig descol·locar fins al punt que em va emplaçar una altra tarda, al seu pis de Barcelona, per donar-me la resposta. Hi vaig anar amb una gravadora, per enregistrar la conversa. D’entrada em va dir que no podia garantir que l’argumentació que exposaria, cinquanta anys després dels fets, fos la mateixa en el moment que passaven les coses. La distància és una interessant lliçó de la història. Després, em va narrar la fugida a peu cap a França. Ell portava més d’un any de xofer a la Creu Roja. Duia ferits i malalts amunt i avall. El dia que va decidir marxar havia de fer un servei fins a Girona. Va ser allà quan, amb el seu company d’ambulància, van decidir no tornar. Van deixar el cotxe abandonat a prop de la Jonquera i a Cantallops va escriure una carta a la seva mare per explicar-li que aquella separació era a fi de bé, que no havia de ser dolorosa i que tenia la certesa que la seva germana donaria l’escalf que els caldria als que es quedaven. Després, durant dies i nits, van caminar per travessar el Pirineu. L’última nit la van fer a Requesens. Dins del castell, on hi havia més republicans que retardaven l’hora d’entrar a França, van fer foc a terra i van canviar tabac per esmorzar. L’endemà, encara vestits amb l’uniforme de la Creu Roja, van arribar a França. I a la maleta? Li vaig insistir. “Caminàvem i pensàvem. Tot el que dúiem a sobre era la por que no ens atrapessin per darrere i la por al buit del que ens esperava al davant. Una muda en un sarró, la documentació i una pistola que ens van treure els gendarmes que ens esperaven al primer poble que vam trobar a França, abans de dur-nos cap al camp de refugiats a la platja d’Argelers”.
El Pep de Sabadell, set anys després, no va tornar sol a Barcelona. Després d’Argelers, l’havien traslladat de camp en camp. Va ser a Saint-Cyprien i, després, amb la Segona Guerra Mundial en daina, el van dur al Barrage de l’Aigle. Allà li van donar un uniforme de militar francès i el van enviar a aplanar un terreny per construir un camp d’aviació. Si aquí havia fugit dels nacionals, a França fugia dels alemanys que avançaven cap a París. Quan ja tenien poca sortida, els militars francesos li van dir que s’escapés, que si l’enxampaven els nazis l’enviarien cap a Espanya. Es va amagar a Cahors. El va acollir una família amb una filla que, amb el temps, seria la seva dona. El 1946, quan França tornava a una certa calma, el Pep va decidir tornar a Barcelona amb la Madeleine. I a la maleta, què hi portàveu?, li vaig preguntar. “La il·lusió de tornar a casa, el fred de no saber què hi trobaríem, el neguit perquè no hi hagués represàlies, la por de descobrir quin país trobaríem i la recança per saber si ens en sortiríem”. I, dit això, va afegir que ningú no hauria de fugir de la seva terra a causa d’una guerra absurda. Com si n’hi hagués alguna que no ho fos, va rectificar-se ell mateix, abans d’apagar-me la gravadora.
