Publicitat
Publicitat

Qui té por de l'Oficina Antifrau?

Fa mes de tres mesos que l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) està en una situació de paràlisi. Des de la sobtada mort del seu director, David Martínez Madero, el 21 de gener passat, l'Oficina està sense ningú al capdavant, i això ha aturat, desgraciadament, el seu funcionament.

Què espera CiU per nomenar un director i permetre que l'Oficina Antifrau segueixi treballant amb normalitat i perseguint els objectius pels quals va ser creada? Per què la mesa del Parlament no desencalla aquesta qüestió? A finals del mes de gener, la mateixa Oficina Antifrau va demanar per carta al Parlament que designés amb urgència un director que substituís de forma interina Martínez Madero, ja que la llei de l'OAC preveu que la designació es faci per votació parlamentària. Però res: han passat tres mesos i el més calent és a l'aigüera.

És cert que a Catalunya no anem gaire sobrats de persones amb una trajectòria professional tan reconeguda en aquest camp com la del malaurat Martínez Madero, que en el tràmit parlamentari de la seva elecció va aconseguir fins i tot les lloances de CiU i PP, els dos partits -aleshores a l'oposició- que es van oposar a la llei de creació de l'ens, però que en canvi van defensar la professionalitat de Madero. I també és veritat que no deu ser fàcil trobar una persona que accepti el càrrec per a nou anys, un període de temps més llarg del que és habitual en aquest tipus de càrrecs públics. Tres mesos són suficients per trobar un successor, i si encara no s'ha trobat és que hi ha algun motiu de més pes, de caràcter polític, que ho impedeix. Cada dia que passa, la institució perd l'oportunitat de prendre decisions, d'anar fins al fons de les denúncies presentades, ara aturades.

No m'ha agradat mai la premissa del "pensa malament i encertaràs", però sembla que, aquesta vegada, els que alerten que CiU espera fins després de les eleccions municipals del dia 22 de maig poden tenir més raó que un sant. Si és cert que entre les denúncies aturades hi ha les que afecten els ens locals, encara amb més raó s'hauria d'accelerar el procés; estem a les portes de les eleccions municipals i els ciutadans tenen dret a saber, abans de votar, si els candidats del seu municipi han estat investigats i denunciats per l'Antifrau, si l'OAC ha trobat indicis de delicte en la gestió pública dels seus ajuntaments i si s'han iniciat els tràmits judicials pertinents. Bloquejar la institució fins després de les eleccions municipals només pot ser obra de la mala fe i posa en evidència uns interessos ocults que traspassen de llarg la barrera de l'ètica política.

Un dels motius pels quals es va crear l'Oficina Antifrau és per aconseguir més agilitat i rapidesa a l'hora d'investigar els delictes de corrupció. Els seus principals objectius eren la transparència i l'eficiència, poder ajudar els ciutadans que han conegut de primera mà casos de corrupció a denunciar-los de manera directa, amb la mínima burocràcia possible, i amb la garantia que tots els casos denunciats serien investigats. Paralitzar durant més de tres mesos una institució que neix justament per ser àgil és un contrasentit, una anomalia flagrant, i només contribueix a desprestigiar-la. De fet, aquesta actitud de deixadesa cap a l'OAC no hauria de sorprendre; Convergència i Unió es va oposar a la seva creació, i va posar pals a les rodes a la seva posada en funcionament.

No s'hi val l'excusa que l'elecció s'ha de fer per majoria qualificada i això dificulta el procés perquè implica que hi hagi un consens de diferents forces parlamentàries. CiU assegura que està negociant des de fa setmanes amb PSC i PP per buscar un substitut a Martínez Madero, per ara sense resultats. Però té raó la portaveu parlamentària d'Esquerra, Anna Simó, quan recorda que els vots de CiU i ERC serien suficients per nomenar el nou director de l'OAC en una segona volta, perquè si bé en la primera es necessita el suport de les tres cinquenes parts del Parlament, en la segona n'hi ha prou amb majoria absoluta. Si CiU tingués interès a desbloquejar l'Antifrau, pactaria amb aquells que la van impulsar i que han demostrat un interès real en la seva existència.

En definitiva, sembla evident que en aquest cas no es pot donar la culpa a l'aritmètica parlamentària, sinó a la falta real de voluntat política per part del Govern de desencallar aquesta qüestió. En aquest sentit, que els dos partits del Govern tinguin majoria absoluta a la Mesa del Parlament tampoc no ajuda a resoldre aquest tema.

Però, tenint en compte que el nomenament del nou president de l'Antifrau depèn del Parlament, la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, n'és l'última responsable, i no hauria de permetre que això s'allargués fins després de les eleccions municipals. En segons quines qüestions el que necessita el país no són varetes màgiques sinó voluntat política.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT