Publicitat
Publicitat

Entre la por i l'entusiasme

El govern de Catalunya afronta algunes conseqüències de la transformació del món industrial cap a la societat del coneixement estrenyent-se el cinturó. El president Mas ho diu amb el puny tancat i arrufant les celles, cal fer un servei al país. La reconducció del dèficit pressupostari en les administracions i empreses públiques és una prioritat.

D'altra banda, el conseller Cleries té una altra prioritat, liderar una reflexió serena sobre la política social que cal. Les mesures d'austeritat i les retallades als ajuts al benestar generen malestar, inestabilitat i risc social. Plou sobre mullat. El sociòleg Richard Sennett afegeix una diagnosi sobre l'afectació de la transformació del món industrial en les persones. Una obra seva porta un títol sense embuts, La corrosión del carácter .

La nova cultura del capitalisme financer es fa hostil a la vida i corroeix les relacions personals. Si abans anàvem un pèl justos d'equitat i oportunitats per a tots, ara hi afegim nous dèficits. Els projectes econòmics o socials no desperten confiança, no generen lleialtat, no donen sentit de bé comú. Més aviat inspiren temença i angúnia davant la sensació de fragilitat i la supeditació al dictat del que hem convingut anomenar mercat .

Fa dies va morir Ramon Valls Plana, un professor universitari entranyable. Dedicat en cos i ànima a entendre el pas del "penso" de Descartes a la dialèctica de Hegel i a mantenir reserves quan el paradigma científic envaeix àmbits de saber en la vida de les persones. Ho diu fàcil a la seva obra principal, Del yo al nosotros . Pensar no sols és un acte individual com mostra Descartes, també té una dimensió comunitària. La dialèctica hegeliana ensenya que el pensament i la societat es construeixen amb un sí de la tesi, un no de l'antítesi i un potser de la síntesi. Jo, tu i nosaltres en són els actors dels dits i fets de la comunitat.

Avui dia alguns creuen, no sense raó, que la història de progrés i futur comú s'està apagant. L'arrogància del discurs cientificista i l'economicisme dels mercats comuns està acabant amb el pensar i comprendre de la vella Europa. Els nous temps donen exemple de la velocitat de la irreflexió davant la por, la precarització, la soledat i l'empobriment de molts. La cultura industrial, ocupada en la producció i acumulació de riquesa i béns, donava feina i prometia futur a molts. L'empresa era com la metàfora d'una gran família on llestos, treballadors, vividors, complidors, els que han perdut el nord i brètols cohabitaven dirigits per emprenedors de tota mena però cada cop més regulats i fiscalitzats. Quelcom semblant passava amb les administracions i societats de serveis.

Aquest món d'ahir està fent aigües, sembla que arrossega el welfare state -l'estat del benestar- i ens espitja cap el warfare state -l'estat de guerra i vandalisme cosmopolita- . És cert que tot va molt ràpid i que el pensament social s'ha rovellat. No en sap més, o genera lleis i reglaments de protecció o ofereix prestacions econòmiques. De les primeres en tenim per donar i per vendre i de les segones l'aixeta no en raja. I despista amb estudis i programacions enginyosos basades en els drets.

Què fer? Segur que quan el trasbals del pas de l'època industrial a la societat del coneixement hagi conclòs, la visió serà més nítida però, mentrestant, cal saber que la nova realitat econòmica, financera i desregulada, ha comportat flexibilitat laboral però també precarització i desocupació, realitats tecnològiques noves però també desmuntatge d'organitzacions i desvalorització del capital humà, allaus de productes, munts de coses i béns però també masses de diners desbocats i salvatges. Fa la impressió que tot tendeix cap als extrems.

Convé que la política social sàpiga mantenir la dialèctica amb el que fa saltar les alarmes. En primer lloc hi ha les relacions personals, els lligams familiars i socials s'han esfilagarsat molt. En segon lloc hi ha la feina, i les vies de formació per als treballadors poc qualificats són cada cop més escasses. I, en tercer lloc, la temença pel futur, la por davant l'estrany i el risc de marginació i exclusió social amenacen de manera obsessiva.

A una política social que a la vegada promou l'autonomia i la vida bona de les persones i està atenta als conflictes i la tensió social, li cal precisió en l'orientació. Al nord les polítiques d'ocupació, a l'est els plans de qualificació i formació, a l'oest l'acompanyament comunitari i en salut mental i al sud la dignitat a la inserció social i la dependència.

Si en la modernitat el catalanisme feia seva l'expressió pujoliana que afirmava que el benestar social es construeix fent lloc als que no segueixen, en la hipermodernitat més aviat es tracta de fer rendible per a la comunitat que la gent funcioni i es busqui la vida en companyia dels que els va millor. La societat del benestar del futur fa necessari un pacte de responsabilitat solidària entre administracions, empreses, entitats i tercer sector perquè la cosa funcioni. Hi ha camp per córrer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT