25/05/2011

El porno del poder

4 min

Si hi hagués una versió cinematogràfica sobre la vida política francesa en els últims mesos, seria indubtablement una mena de reality show pornogràfic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El primer capítol es va produir el setembre passat: Sarkozy mirava d'estendre la seva superfície mediàtica i esgarrapar els vots de l'extrema dreta insultant públicament la comunitat romanesa i amenaçant amb expulsions massives d'immigrants. En canvi, l'exministra Rachida Dati aconseguia prendre a Sarkozy l'atenció dels mitjans i establia el to general del futur culebró quan un lapsus linguae li va fer transformar durant una entrevista "l'índex d'inflació" en "l'índex de fel·lació". Ningú s'imaginava aleshores que pocs mesos després, en l'antesala d'una campanya electoral bruta , Dominique Strauss-Kahn, director de l'FMI i possible candidat socialista a la presidència francesa, hauria de detallar quins són els seus índexs de fel·lació.

El 15 de maig, mentre centenars de joves sorgits de tots els racons de Madrid es dirigien a la Puerta del Sol, França es despertava amb la notícia de la detenció de DSK a Nova York acusat de violació i segrest amb violència d'una treballadora de la neteja. L'esdeveniment ha produït com a efecte col·lateral una col·lecció de les pàgines misògines i heterocràtiques més apassionades de tota la història dels mitjans de comunicació a Europa. Un veritable laboratori per estudiar les relacions contemporànies entre gènere, sexualitat i poder.

Fins al 15 de maig, els mitjans francesos, recolzant-se en un discret consens antisemita, havien construït el futur candidat Strauss-Kahn amb un perfil "jueu" accentuant l'excés econòmic dels seus moviments (la fortuna personal, el que costava la roba que portava o la seva afició pels Porsche) i posant en qüestió que no només pogués representar l'esquerra, sinó també la laica o cristiana nació francesa. Aquests mitjans van córrer a ajudar-lo de seguida que es va fer públic que l'havien detingut. Com si la possible agressió sexual hagués elevat DSK de jueu a home universal, o dit d'una altra manera, com si la violació hagués simplement restaurat la seva integritat masculina. La universalització de DSK a través de la violació l'ha situat més enllà de la separació tradicional entre la dreta i l'esquerra, que s'han vist en aquest cas reconciliades en els seus fonaments nacionalistes, masculinistes i heterocràtics. Davant la crítica, ha primat una solidaritat sense mesura amb el suposat agressor sexual.

No citaré aquí les inoblidables frases de Bernard-Henry Lévy, Robert Badinter, Jean-François Kahn o Jack Lang... La llista seria quasi infinita. La força amb què s'han expressat és només comparable amb la seva incapacitat d'articular una crítica política contra la violència de gènere i sexual. Potser és el fet que la detenció de Strauss-Kahn impliqui l'atac de la justícia nord-americana a la impunitat del penis d'un governant europeu el que ha provocat aquesta ceguesa general. Els pobres periodistes, intel·lectuals i polítics francesos no van tenir prou temps ni calma per preparar-se, en només una nit, unes respostes decents a una pregunta on apareixia la paraula violació . S'ha d'entendre, no van tenir prou temps ni calma per llegir algunes pàgines, ni que fos a corre-cuita, d'Olympe de Gouges, Simone de Beauvoir, Angela Davis, Dorothy Allison o Judith Butler i poder construir un argument capaç d'anar més enllà de la protecció dels seus privilegis biopolítics masculins.

Ni tan sols els va donar temps de llegir-se la pàgina sobre el feminisme a la Wikipedia. La ignorància de la tradició política del feminisme i de les seves contribucions a la definició de la societat no és un únicament un problema dels nostres veïns francesos: és un privilegi compartit per totes les nostres democràcies, que han executat una escombrada sistemàtic de la història de les dones i de les minories sexuals en tots els àmbits.

Si Weber va definir l'estat com la institució que col·lectivament vam acordar que tingués el monopoli legal de l'ús de la violència, podríem dir que de manera paral·lela, la masculinitat heterosexual ha estat construïda històricament com la dipositària del monopoli legal de l'ús de la violència. Una de les especificitats històriques de la dominació sexual i de gènere ha estat l'erotització dels vincles del poder. Si el cos de l'obrer ha estat explotat com a força de treball, el cos de la dona i de les minories sexuals ho ha estat no només com a força de treball i de reproducció sexual, sinó també com a objecte de la violència sexual. Si tenen en compte quin lloc ocupen en aquest context de dominació la fel·lació forçada o l'agressió lesbòfoba, s'entén que les diferents legislacions democràtiques segueixin tenint problemes per acceptar la violació com a crim, perquè això suposaria restringir el poder sobirà de la masculinitat i atemptar contra la seva autonomia política.

El feminisme ens ha ensenyat que la violència sexista i racista deriva en bona part de models sobirans de poder en els quals se segueix pensant en el cos femení i el cos racialitzat com a símbols sotmesos al poder de la masculinitat blanca i heterosexual.

Tot plegat ens permet concloure que la presumpta violació d'Ofelia (que els mitjans han presentat com obrera, dona, negra emigrant, poc atractiva i potencialment seropositiva) no és un accident, sinó una de les pràctiques constitutives del poder blanc, heterosexual i masculí en les institucions democràtiques modernes.

L'aparent arcaisme pornogràfic dels discursos que han omplert les llacunes de l'habitació 2806 mostra la urgència d'una segona revolució feminista, capaç de posar en qüestió els models racials i sexuals de nació, masculinitat i heterosexualitat que són la fundació de les nostres pràctiques polítiques.

stats