La porta del darrere
Es creuen àvides apostes sobre qui dorm més malament aquests dies a can PP: Soria?, Guindos?, Matas?, Rita?, Bárcenas?, Soraya?, Cospedal?, Rajoy? No s’hi juguin diners (amb aquesta gent mai se sap), i llegeixin aquí la resposta: per força, qui ha de tenir més problemes per dormir entre els dirigents del partit de la gavina és Alberto Núñez Feijóo, candidat a la reelecció com a president de la Junta de Galícia. I per què? Doncs perquè, fa pocs dies, en un acte de campanya, va rebre vius elogis de Don Mariano: “Alberto -va cridar als quatre vents el president espanyol en defuncions-és un candidat de primer ordre en la vida política espanyola i en la gallega, és el millor. Davant d’ell [en referència als líders de les forces de l’oposició] només hi ha un solar, no hi ha res”. En bona lògica, Feijóo no les té totes.
Perquè els antecedents són per posar-se a tremolar. “Ets la millor i ets la meva amiga, i això té conseqüències” (a Rita Barberá). “Us dic que aquest és l’home més honrat d’Espanya” (sobre Francisco Camps). “Volem fer amb Espanya el mateix que ell ha fet amb les Balears” (en referència a Jaume Matas, tot i que en aquest cas val a dir que Rajoy ha acomplit l’amenaça). Com a les pel·lícules de gàng-sters (la comparació ja és un tòpic, però és que és la més ajustada), aquell a qui el capo dedica més floretes és el que més aviat apareix submergit al fons de les aigües del port amb unes sabates de ciment.
Hi ha un altre punt de coincidència entre Feijóo i Francisco Camps, Jaume Matas i Rita Barberá: com ells, Feijóo també és un alt dirigent del PP, però, ai las, només és un alt dirigent regional, que acarona secretament aspiracions més altes. És a dir, Madrid. És a dir, un ministeri. “Ministro, aunque sea de Marina”, com va dir un pròcer del franquisme. Dels quatre, Matas va ser el que va arribar a fer realitat el seu somni, quan Aznar el va convertir en ministre ni tan sols de Marina, sinó de Medi Ambient, que és una cartera encara més degradant, però cartera al cap i a la fi. Després es va resignar a tornar a les Balears a fer-hi de president, d’acord amb les instruccions que rebia dins de sobres del carrer Génova, com ara està disposat a confessar a la Fiscalia per no tornar a la presó. L’honradesa majúscula de Camps no el va salvar de quedar-se sense ministeri i sense carrera política, i no va anar a la presó només per la intercessió d’un jurat popular, diguem-ne, dubtós. I Rita Barberá sí que ha realitzat el somni madrileny, però només al Senat, que no és ben bé una porta giratòria sinó la porta del darrere, per on s’esmunyen els pocavergonyes de la cosa pública transformats en aforats.
En resum, Feijóo té motius per acollonir-se. El màxim responsable polític de la dansa corrupta és Mariano Rajoy, un monstre que s’alimenta de les tristes ambicions d’aquests alts dirigents regionals que sospiren per ascendir als ministeris madrilenys. Però Rajoy hi va arribar primer, a Madrid, i es veu que hi va aprendre de seguida com es feien anar els fils.
