La porta on s'ha de trucar és a Brussel·les

Espanya escanya el seu propi sistema autonòmic sense ni tan sols plantejar-se aprimar la part de l'Estat a la qual la paraula inútil com a descripció li queda curta. Espanya té dos partits majoritaris que es reparteixen el poder central i el de les autonomies postisses. Els uns en unes comunitats i els altres en unes altres han provocat una immensa fallida econòmica a base de crear miratges absurds. I aquests partits ara diuen que la culpa és de les autonomies... o sigui, d'ells, no? Doncs no, la culpa és de les autonomies, en general, i oblidi's de qui les governava. Espanya menteix amb les xifres de dèficit. I ho fa conscientment. Espanya era una potència mundial. Va dir-nos-ho primer un home amb un terrible complex d'inferioritat que ara lluita per convertir-se en la versió malhumorada de Julio Iglesias i després va dir-nos-ho un altre home que era com una crispeta, blanc per fora i buit per dins. I Espanya, efectivament, és una potència, però rebuscant pels contenidors. Espanya planteja les seves infraestructures no com la manera d'ajudar a crear riquesa sinó com la compra d'uns vots. Espanya amnistia els delinqüents econòmics. Espanya amnistia els delinqüents urbanístics. Espanya no paga el que deu per llei, incompleix la legalitat una vegada i una altra, ho reconeix, però no paga.

I un dia arriba Brussel·les, els intervé i els diu que a partir d'ara vindran uns senyors de negre a posar ordre, que s'ha acabat el Pepegoterisme. I arriba Brussel·les i els diu que no és possible usar la justícia per aplicar la venjança. I la seva resposta és el montorisme, un concepte que uneix El Lazarillo + Pepe Reina + Bertín Osborne + deixar-se llarga l'ungla d'un dit petit de la mà. Solució? Escolti, res de pacte fiscal a Madrit (no la ciutat sinó el concepte). Directament a Brussel·les. Tant per tant, millor trucar a la porta del que 1) mana de veritat i 2) intenta aplicar la racionalitat.