El portal de la Patti
La Patti Smith canta a la Bowery Ballroom de Nova York. Tu en general detestes els concerts a peu dret. Perquè s'hi dissol tot espai propi i perquè l'artista sembla la Meca i que tu no tinguis altra feina que ajupir-te i pregar. Això no pot ser bo per a ningú. Tanmateix en aquest cas faràs una excepció, com diu Leonard Cohen que va fer Janis Joplin per anar al llit amb ell, allà a l'hotel Chelsea. Per un cop a tu no et neguitejarà dissoldre't una mica. Deixar-te endur per l'enigmàtica pau de l'adoració.
El primer cop que vas veure la Patti Smith era en un recital de poesia catalana per patums de Nova York organitzat per l'Institut Ramon Llull. Manhattan, any 2007. Privilegiat escenari per on desfilen Lou Reed recitant Estellés, Laurie Anderson transfigurant el Manifest groc de Salvador Dalí, Smith fent saltar espurnes de Martí i Pol. En acabat crida: "¡Viva catalán!". Tothom la troba encisadora.
i tanmateix res no t'havia preparat per a la commoció del seu llibre Just kids , que en castellà es diu Éramos unos niños . Desconeixes si hi ha traducció al català, tant de bo; seríem més a prop de la plenitud, no sé si nacional, però d'alguna mena.
'Just kids' són unes memòries de joventut en què la Patti Smith explica la seva arribada a Nova York l'any que tu vas néixer. Llavors la ciutat era fantàsticament salvatge i també ho eren ella i Robert Mapplethorpe, l'altre just kid de la història. Abans d'esdevenir famosos van estar tan poderosament junts que res, ni la posterior homosexualitat d'ell, ha pogut esborrar l'ideal que plegats van atènyer. El món i l'art d'un sol glop. La pura i dura vida eterna .
Tenies tanta por el dia que t'anaves acostant a casa la Patti Smith a entrevistar-la. Quantes vegades no t'has atansat a algú que admiraves amb la gravadora a la mà i n'has sortit amb l'admiració als peus? En aquest cas, a més, et temies el pitjor perquè l'entrevista havia vingut precedida d'un munt d'exigències: prohibit fer preguntes que no siguin del llibre, prohibit fer fotos.
Però quan la Patti Smith apareix, precedida d'un solemne gat grassíssim i amb un llibre de Bolaño a la mà, immediatament entens que us entendreu. Que ella no és un miratge. I per què no vol fotos? Oh, és que té un petit defecte físic, que no comentarem ara, que justifica que no es deixi retratar pel primer que passa. No és una diva. És una dona d'una intensa bellesa no evident, defensant-se.
T'enorgulleix que ella et digués que eres una nice girl . I que et regalés una llibreta dissenyada per ella. "Perquè escriguis", va afirmar amb un somriure, clarivident i imperativa. Guardes aquella llibreta com un tresor. Saps que els tresors no es paguen però sí que es poden guanyar. Seguint l'impuls vas a comprar un ram de roses blanques. Escrius en una targeta: "Gràcies per no decebre'm". Deixes les roses blanques al portal vermell de casa seva. Toques el timbre i surts corrents. Jo de tu tampoc no m'hauria deixat fer cap foto en aquell moment que eres tan fantàsticament fràgil. I tan feliç.
