Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Tot és possible: això fa il·lusió i pànic alhora

Demano a un alt càrrec un pronòstic concret i em respon: "No crec que això passi mai". Silenci. "El que passa és que en els últims mesos ja han passat unes quantes coses que també tenia clar que mai no passarien". Silenci. "Però vaja, no, no pot passar". Silenci. "Espero". Fi de la conversa. Potser aquesta és la definició més precisa del moment: tot és possible. Aquest és el problema, afegirà algú. Hi ha més opcions que mai per a la pau, però s'hauran de construir. No hi ha Gaddafi, Obama marxa de l'Iraq, ETA deixa les armes. Tot va molt ràpid, tot s'accelera, tot es precipita, i l'angoixa principal que genera el verbprecipitar-seés que té tirada cap als precipicis. Ho porta escrit.

Anomenem oportunitats als moments en què una cosa, de sobte, és possible. I bategem com a líders els que les aprofiten i ho converteixen en realitat. Les oportunitats provoquen il·lusió i pànic alhora, i això és bo. No hi ha un motor més potent que el que combina les ganes de fer-ho i el terror de fer-ho malament. Sense il·lusió no s'ha aconseguit mai res, i sense temor al fracàs ningú ha trobat la concentració necessària. Ni sobrats ni paralitzats. Per això són moments per a l'esperança. I per això notem uns nervis estranys, condicionats pel sentit d'urgència. Decidir sota pressió en un món tan accelerat i sabent que tot és possible, però tot, el millor i el pitjor, requereix valentia. I sort.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT