Publicitat
Publicitat

On pots anar amb dos cotxes espatllats?

El president Barack Obama i la secretària d'estat Hillary Clinton han fet moltes coses bones en política exterior, però, en l'àmbit de les relacions palestino-israelianes, ho han fet força malament: han fet que totes dues parts se sentissin ofeses i no han aconseguit cap mena de progrés. Han estat incoherents (primer han demanat que s'aturessin el assentaments israelians i després s'han fet enrere), poc imaginatius i políticament poc coratjosos. També és veritat que els seus interlocutors eren com dos cotxes espatllats: el govern palestí, massa dividit per poder prendre cap mena de decisió important, i l'esmunyedissa ala dreta del govern israelià, prou forta per prendre decisions importants, però sense la voluntat de fer-ho.

L'equip d'Obama té problemes. L'Autoritat Nacional Palestina ha perdut la confiança en Israel i en els Estats Units i insta les Nacions Unides a reconèixer l'estat palestí independent, amb les fronteres del 1967 a Gaza i Cisjordània. Si ho aconseguís, l'Autoritat Palestina podria començar una campanya de pressió internacional per forçar Israel a retirar els seus colons i les seves forces de seguretat, sota pena d'afrontar sancions i de la pèrdua de legitimitat. Evidentment, Israel s'oposa a aquest moviment. Els EUA no volen donar el seu suport a una resolució unilateral com aquesta, que representaria una ofensa per a Israel i per als jueus americans; però tampoc no vol exercir el seu dret de veto contra aquesta resolució, perquè això dificultaria molt la posició dels EUA en el món àrab i musulmà.

Com a alternativa, els EUA intenten fer que les negociacions es reprenguin, amb l'objectiu d'arribar a un acord de conjunt basat en els termes esbossats pel president Obama a mitjans de maig: un estat per a cadascuna de les dues poblacions, amb les fronteres del 1967 com a punt de partida, i, a partir d'aquí, les permutes de territoris que palestins i israelians acordin de grat. Però si les parts no els accepten (i, de moment, s'hi resisteixen), anem directes a un xoc de trens al setembre a l'ONU.

Però, i si ho encarem d'una manera diferent? Si els palestins volen que tot aquest problema torni on va començar, a l'ONU, jo dic: molt bé, fem-ho així, però pensem en termes globals, i posem-hi més imaginació.

El 29 de novembre del 1947 l'Assemblea General de l'ONU va aprovar la seva resolució 181: dividir Palestina en dues pàtries per a dos pobles, els "estats independents jueu i àrab". Això és important. Aquesta és exactament la manera en què la resolució 181 descrivia el resultat a què havia de portar la divisió: un estat àrab al costat d'un estat jueu. Per tant, per què no renovem la resolució 181 i la portem al Consell de Seguretat, que té més prestigi? Podria ser simplement una nova resolució: "Aquest òrgan reafirma que la zona de la Palestina històrica hauria de quedar dividida en dues pàtries per a dos pobles: un estat dels àrabs palestins i un estat jueu. La línia de demarcació hauria d'estar basada en les fronteres del 1967, amb els ajustos territorials acordats per totes dues parts. Aquest òrgan reconeix l'estat palestí com a membre de l'Assemblea General i insta totes dues parts a iniciar negociacions per resoldre tota la resta d'assumptes pendents". Molt senzill.

Cadascuna de les parts podria obtenir una cosa vital a condició que concedís a l'altra part el que vol. Els palestins obtindrien el reconeixement de la seva condició d'estat i de ser membres de l'ONU, amb unes fronteres provisionals, amb el vistiplau dels EUA i Israel. I els israelians obtindrien el reconeixement oficial de l'ONU com a estat jueu, amb el vistiplau dels àrabs i dels palestins. A més, els palestins aconseguirien que les negociacions estiguessin basades en les fronteres del 1967 i els israelians obtindrien la garantia de l'ONU i dels EUA que la frontera definitiva quedaria delimitada per negociacions entre les parts, amb permutes de territoris, de manera que en teoria el 5% de Cisjordània, on viuen el 80% dels colons, podria negociar-se a canvi d'algun dels territoris de l'Israel anterior al 1967.

Totes dues parts estarien en posició de reprendre les negociacions i arribar a solucions assumibles. El primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, va dir davant el Congrés dels EUA que estava preparat per a la solució basada en la creació de dos estats i per arribar a compromisos dolorosos, però vol que Israel sigui acceptat com a estat jueu amb fronteres sòlides. El president palestí, Mahmud Abbas, ha insistit que les fronteres del 1967 haurien de ser la base per a qualsevol negociació, i que vol negociar amb Israel en les mateixes condicions de sobirania.

Per la seva banda, els EUA, en lloc de quedar-se en un racó aïllats amb Israel, poden obtenir crèdit suficient per reprendre les negociacions, sense quedar encallats en l'assumpte dels assentaments.

"El setembre pot ser o bé un moment de confrontació de resultat nul amb conseqüències potencialment desastroses o bé un punt crític transformador, si les coses es fan com s'han de fer", comenta Gidi Grinstein, president del Reut Institute, un dels grups de decisió estratègica més importants d'Israel. Israelians i palestins juguen a veure qui té més sang freda. El poder palestí a Cisjordània en el fons no vol una resolució de l'ONU, que podria alliberar forces populistes incontrolables. Els israelians saben que fer tot el possible per bloquejar els palestins a l'ONU, sense una contraproposta, tindria conseqüències desastroses al Pròxim Orient, ja prou agitat en aquests moments. Un acord que reconegués l'estat palestí, tenint en compte les preocupacions d'Israel, no només ajudaria totes dues bandes a allunyar-se del precipici, sinó també a definir en aquest 2011 una solució històrica basada en la creació de dos estats.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT