19/03/2017

El pragmatisme i la moral

4 min
El pragmatisme i la moral

Com es poden definir els principis de la moral que han de ser necessàriament universals i intemporals quan comprovem la diversitat d’opinions i modes que han experimentat al llarg del temps i la influència que hi han tingut les cultures i les civilitzacions? La França del segle XVIII i la Grècia del V aC són dues societats desenvolupades amb diferents valors i sistemes morals. L’homosexualitat i el suïcidi eren tolerats a Grècia i, en canvi, gens ni mica a França. La defensa de l’honor i la fidelitat al rei eren valors arrelats a França i quasi inexistents a Grècia. Quins són els conceptes i les idees que defineixen la moral i, per tant, són comuns en totes les civilitzacions?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta és la pregunta que es formula Hume, filòsof escocès del segle XVIII, que incorpora al pensament, potser com ningú abans, la utilitat i el pragmatisme de la idea.

Hume proposa dos conceptes per definir la moral i, per tant, la virtut. L’un és definir-la com aquella que es deriva de les qualitats que nosaltres mateixos voldríem que els altres ens atribuïssin. L’altre és seguir el llenguatge en allò que és un atribut reconegut i elogiat pels altres. Valent és percebut com un elogi, covard com un insult.

Proposa quatre categories que són les que han de ser l’essència de la virtut: que sigui útil per als altres, que sigui útil per a un mateix, que sigui agradable per als altres, que ho sigui per a qui la posseeixi.

Hi ha atributs que són bons en la mesura que van lligats a una “virtut”: la intel·ligència lligada a la maldat en reforça l’efecte, lligada a la bondat també. La intel·ligència per a la moral és, doncs, una qualitat dependent, que per ser-ho reforça l’efecte de la virtut.

La consciència humana de manera natural no pot suportar amb indiferència el patiment dels altres. La visió del patiment porta a l’acció per evitar-lo. Porta a l’afecte. Es pot concloure que la compassió és l’essència de la moral. Per a Hume una persona que no tingués aquest sentiment seria un “monstre”. Diu: “L’activitat de justificar la moralitat s’ha d’extreure de l’interès que té de l’existència d’una alternativa; que hi hagi alguna cosa contra la qual justificar-la”.

La moralitat no pot ser un sentiment personal, ha de ser una opinió compartida, un punt de vista comú. Però si tornem a les quatre preguntes que determinen una virtut haurem de reconèixer que estan totes influenciades per la cultura i l’educació. La raó, la racionalitat, ens proporciona una visió més real de l’Univers i dels fets que ens envolten perquè ens permet reavaluar la nostra realitat i per tant la utilitat de les nostres creences i comportaments. Podem així qualificar-les perquè podem preveure les conseqüències del que es respon a les quatre preguntes plantejades que defineixen, segons Hume, la virtut.

Hume combat les virtuts religioses per la seva inutilitat per al bé o la felicitat de l’home; en essència ens portarien a guanyar una millor posició en el més enllà, i partint de la incertesa de l’existència del més enllà, les considera un desaprofitament de recursos.

Defineix la moral a partir del benefici propi o dels altres. Fer quelcom desagradable des del punt de vista personal per millorar en “l’altra vida” no té per a Hume cap sentit des de la perspectiva del pragmatisme de la certesa, del que és real i no cregut, revelat o imaginat.

Aquest “sacrifici” és l’única manera que té l’home religiós de provar la força de la seva fe en Déu i en si mateix i, per tant, de demostrar ser diferent dels que no creuen. Això és per a Hume inútil perquè no està basat sobre el que és positiu per a un mateix i per al seu entorn. És de fet el pragmatisme del que és bo per a l’home social i individual el que hauria de definir la moral.

Hi ha un principi religiós que revolta especialment Hume: com és possible que per un error o una mala acció, un “pecat”, l’home, criatura insignificant, pugui ser condemnat per a l’eternitat. Torna al pragmatisme del pensador: ¿quina proporció hi pot haver entre una falta finita i un càstig infinit? Quin sentit pot tenir que del que és finit se’n derivi l’infinit?

La controvèrsia de Hume amb la religió el porta a proposar que tots els clergues tinguin un sou fix a càrrec de l’estat per evitar que facin proselitisme entre els ciutadans... Ja entén que la religió és socialment inevitable i proposa una solució per reduir-ne la influència.

El gran valor del pensament de Hume és que en lloc de caure en el relativisme i, a la fi, en l’escepticisme, busca mitjançant la raó una pauta de conducta moral que per ser-ho sigui útil per a l’home i la societat de manera universal. És la base del liberalisme que modula les revolucions francesa i americana i conforma el món on avui vivim.

stats