Un precedent per eixamplar el sobiranisme
“Sense la ploma de l’autor de Sentit comú, l’espasa de Washington s’hauria aixecat en va”, va dir John Adams. I, tanmateix, Adams (segon president dels EUA) va ser un gran crític d’aquell autor, Thomas Paine, i del contingut del seu pamflet. Però va ser Sentit comú, amb les seves idees clares i potents llegides en veu alta a les tavernes, l’espurna que el gener de l’any 1776 va inflamar un col·lectiu divers i un malestar difús per fer de 13 colònies un imparable projecte de nació.
Des de l’inicial anonimat del seu manifest, l’anglès Paine va saber encomanar a 2,5 milions d’americans repatanis i cagadubtes la passió per la radicalitat democràtica. Els va dir: no és només que Londres no us tracti gens bé i que sent independents estareu millor, és que la mateixa idea d’autoritat hereditària humilia la dignitat i repugna al sentit comú.
La seva fe amb arrels quàquers, tan desinhibidament igualitària, va fer molt més per eixamplar el sobiranisme i donar un nord a una olla de grills, que l’il·lustrat constitucionalisme d’Adams, que tement que li atribuïssin Sentit comú se’n va distanciar escrivint Pensaments sobre el govern.
Imaginant un futur que feia del tot absurdel present, Paine va excitar la imaginació dels que havien travessat un oceà per tenir una nova vida. Va fer creïble la utopia d’un govern que, en lloc de manar-los, estigués al seu servei: d’un govern que fossin ells. I el que era impossible d’unir fent de la independència un fi va ser una pinya fent-ne un mitjà per a la sobirania. No van lluitar per no ser britànics sinó per deixar de ser súbdits.
No, sense Sentit comú, Washington no hauria tingut una nació darrere. Però Paine i el seu pamflet eren també per a Washington, Adams i altres pares fundadors una font de profunda incomoditat. Mentre que Paine volia un executiu subordinat a una única assemblea legislativa i jutges elegits pel poble, Adams advocava per un equilibri de poders amb unes cambres altes que moderessin la democràcia. Però potser el que més esgarrifava Adams, és que Paine defensés que pesessin igual els vots dels rics i els pobres; que pretengués empoderar els desheretats.
Aprofitant que Paine viatjava per Europa encenent altres revolucions -en un impuls ben poc nacionalista-, els altres pares fundadors l’anaven menystenint més i més. Li negaven, com al flautista d’Hamelín, que hagués sigut la seva música la que havia arrossegat la gent a jugar-se la vida. El veien, en el millor dels casos, com un populista caigut del cel al momentjust. Vell i geniüt, Adams va escriureuna carta a Jefferson en què parlava de Sentit comú com aquell pamflet “ignorant, miop, maliciós i cràpula” i es mostrava molt preocupat per la importància que hi acabaria donant la història.
Adams va arribar a president i Paine va morir sol i fins i tot se’n van perdre els ossos. Però mentre que la política pragmàtica d’Adams ha anat degenerant fins al republicanisme de Bush o Trump, la torxa utòpica de Paine continua cremant en la terra dels ideals perquè la prenguin les nacions que volen ser independents i necessiten eixamplar la seva base sobiranista.
