20/11/2011

Qui pren les decisions?

4 min

The New York TimesLa setmana passada, de camí cap al basar cobert de l'exòtica ciutat de Jodhpur, a l'est de l'Índia, la guia va aturar-se per mostrar-nos una atracció moderna. "Veieu aquell llum vermell?", va preguntar assenyalant un semàfor ordinari, amb els llums vermell, groc i verd habituals, en una cruïlla transitada. "És l'únic semàfor de Jodhpur. Aquí hi viuen 1,2 milions de persones".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com més viatges per l'Índia, més t'adones del poc pes que hi té la intervenció estatal. D'alguna manera, es podria dir que funciona. El trànsit avança; però, per primera vegada en tots els anys que fa que visito l'Índia, he començat a preguntar-me si amb la manera de plantejar-se els assumptes públics de l'Índia, caracteritzada per allò d'"amb això ja fem", podran de veritat anar fent durant gaire més temps. La corrupció a gran escala ha privat el govern de milers de milions de dòlars de recursos necessaris, i tot i que estic impressionat per les proeses dels joves tecnòlegs indis, si el govern no els facilita carreteres, ports, banda ampla, electricitat, aeroports i les regulacions que necessiten per prosperar, mai no podran desenvolupar tot el seu potencial.

No és només una qüestió teòrica. A les grans ciutats de l'Índia, l'aire és nociu. Difícilment hi trobareu cap reserva d'aigua (riu, llac o estany) que no estigui contaminada.

El gran boom de la població (l'Índia no trigarà a estar més poblada que la Xina) en un medi ambient desprotegit sembla que està tenint un efecte nefast. Sense la millora de la governança, ¿com evitar que en deu anys l'Índia es converteixi en una regió amb el medi ambient devastat? Finalment, la llei de les grans xifres (1.200 milions de persones) comença senzillament a devorar qualsevol temptativa de petit pas cap endavant de l'Índia. A l'Índia no li cal convertir-se en la Xina, i no ho farà; però encara ha de demostrar que la seva democràcia pot elaborar i posar en funcionament grans decisions amb el mateix esperit pragmàtic, autoritat i fermesa que l'autocràcia xinesa.

Azim Premji, president de Wipro, una de les empreses tecnològiques capdavanteres de l'Índia, fa dues setmanes, en donar a conèixer els seus guanys, va parlar amb rotunditat del futur: "Entre els dirigents governamentals hi ha una manca total de capacitat per prendre mesures. Si no s'actua amb resolució el país patirà un daltabaix. Cal ser conscients de la gravetat de la situació".

No us sona d'alguna cosa tot això? Premji podria estar parlant de la Unió Europea o dels Estats Units. Ara cap dirigent polític no vol prendre decisions dràstiques, si no és que l'hi forcen. Tots? Fins i tot els dirigents xinesos? Semblen tenir més por de la gent que mai. Em pregunto si potser internet, Twitter, els blogs, els missatges de text i el microblogging, com en el cas de la Xina, no han fet que la democràcia participativa i l'autocràcia esdevinguin tan participatives, i que els dirigents polítics sintonitzin tan estretament amb cada matís de l'opinió pública, que els sembla massa difícil prendre qualsevol gran decisió que requereixi sacrifici. En el seu cap hi parlen massa veus diferents de la seva.

Tornem als Estats Units, en vigílies d'una decisió pressupostària determinant presa una vegada més per un supercomitè dels dos partits, sense que ningú arribi a saber quin és el resultat que voldria Barack Obama. Quins impostos en concret creu que s'han d'apujar?, i quines despeses creu que s'han de retallar? La política d'Obama en aquest terreny sembla un reescalfat de tot el que diuen les enquestes d'opinió. En uns moments en què arreu, de l'Índia als Estats Units, les democràcies tenen més decisions importants a prendre que mai si volen aconseguir un millor nivell de vida per a la seva gent, aquesta epidèmia de no voler prendre decisions és una tendència preocupant. Vol dir que deleguem més i més poder en els tecnòcrates i els supercomitès, o que deixem que directament el mercat i la mare natura ens imposin decisions que som incapaços de prendre per nosaltres mateixos. Això últim difícilment comporta uns resultats òptims.

Els EUA tenen una versió particularment greu d'aquesta mena de dirigents que no volen dirigir, que són els causants que tant a Grècia com a Itàlia ara s'hagin adreçat als tecnòcrates perquè els governin. Dissabte passat Tony Barber escrivia al Financial Times: "En efecte, els responsables polítics de la zona euro han decidit suspendre el curs normal de la política en dos països, perquè consideren que és un perill mortal per a la unió monetària. Han establert que la unitat europea, un projecte de més de 50 anys d'antiguitat, és tan important que els polítics que han de respondre davant la gent han de deixar pas a especialistes no electes perquè mantinguin la màquina en marxa. Si fins ara ni a Roma ni a Atenes no hi ha hagut gaire indignació popular és segurament pel menyspreu que senten els italians i els grecs per la seva classe política".

Sí, és veritat que en el món hiperconnectat, en l'era del Facebook i el Twitter, la gent ha adquirit més força, i moltes idees i innovacions sortiran de baix cap a dalt, en comptes d'imposar-se de dalt a baix. Això és positiu -en teoria-. Però al final de tot -tant si ets el president del país, un senador, un alcalde o formes part del comitè directiu de l'Ocupa Wall Street del teu lloc de residència-, algú ha de reunir totes aquestes idees en una visió de com anar endavant, plasmar-les en polítiques efectives en la vida de la gent i després construir una majoria capaç de fer-les realitat. Així és com actuen els veritables líders. Els líders modelen les enquestes d'opinió. No es limiten a llegir-les. I actualment, arreu del planeta, en tots els sistemes polítics, els líders són un bé perillosament escàs.

stats