Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Un president per servir-nos... / ...i per defugir la paròdia

A Artur Mas se li ha fet molt llarg, però la realitat és que sembla que hagi tingut un GPS per trobar la drecera política cap al poder. En només deu anys ha passat d’estrenar-se com a secretari general de CDC a ser investit com a president de la Generalitat. Finalment. Al tercer intent. Haver guanyat dues eleccions i no arribar a Sant Jaume d’entrada el va enfurismar, el va desorientar durant molts mesos i, finalment, el va endurir. Durant tota aquesta campanya electoral, per exemple, ha dut a la butxaca de l’americana un petit gripau de Swarovski que només va ensenyar poques hores abans de la jornada de reflexió. L’hi havia regalat una seguidora com a metàfora dels gripaus que s’ha hagut d’empassar, durant set anys. Ara, tot i l’eufòria que duien ahir els convergents, que durant set anys han cregut que se’ls havia arrabassat el que els pertanyia, arriba per liderar el país en un moment molt dolent. Arrossegats per la crisi, Artur Mas hereta una Catalunya molt més fràgil que la que s’hauria trobat el 2003.
Econòmicament fotuda, socialment tocada i nacionalment escapçada per una sentència del Tribunal Constitucional que ens torna moltes dècades enrere. Artur Mas va dir ahir que no se sent salvador del país sinó un simple servidor. És la modèstia guardiolana que ara està de moda. Caldrà, però, que sigui valent, que sigui independent de grups de pressió, que compleixi el programa pel qual se l’ha votat i que no dubti a prendre decisions, per impopulars que puguin ser. De moment, esperem conèixer això que en diu “el govern dels millors”. En la tria de consellers podrem mesurar el nivell de les seves ambicions. De moment, veig molta gent neguitosa, pendent del telèfon... Ja som divendres i l’Artur que no truca.


Oriol Pujol va fer ahir el seu millor discurs. El càrrec de president de grup parlamentari li ha anat bé. Ha guanyat gravetat, seguretat i s’ha deslliurat del paper del portaveu trencacolls que, amb ganes o sense, havia d’anar etzibant miquels a la resta de partits. Ahir, l’Oriol va fer un homenatge als magnífics analistes polítics que són els ninotaires dels diferents diaris. Va parlar, sense citar-lo, del Batllori de La Vanguardia, que fa uns dies que dibuixa un Artur Mas remant en una barqueta. Pujol júnior va convidar la resta de forces polítiques a pujar a remar a favor de Catalunya. Convindrà que ho facin i que s’hi sumin.
I, si no, que vegi Artur Mas les salves de benvinguda que li han dedicat des de Madrid. Mentre es votava la seva investidura, el consell de ministres aprovava  presentar un recurs al TC contra la llei de consultes. El primer “Déu vos guard”, però, va arribar a la vigília. Perquè Mas sabés el pa que s’hi dóna, el Suprem li reservava, per al seu gran dia, la sentència que imposa el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Espanya ens contraprograma. I no és casual.
Però el que és greu no és la coincidència de calendari sinó la profunditat dels fets. Davant d’aquests atacs, Mas ha de defugir la seva paròdia de l’ambigüitat calculada. Malament rai si s’instal·la en el tic del “tot i que” que tan bé retraten en la paròdia del Polònia. M’espanta que la primera reacció convergent a l’obús a la línia de flotació de la llengua sigui tan tèbia. Oriol Pujol diu que “veu segur el sistema d’immersió” i Mas ho considera “una sentència adreçada a casos molt concrets i particulars”. És molt més que tot això i, des del Govern, no poden minimitzar el que, de l’oposició estant, els faria posar les mans al cap.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT