El preu de l'engany
El coronel Muammar al-Gaddafi és un home presumit. Com tota la resta de dinosaures àrabs, té una cabellera tenyida, unes ulleres fosques, uns fills consentits i el seu cercle privat farcit d'aduladors. No vol que un dia el facin sortir per la força d'un cau de rates com li va passar a Saddam Hussein o que l'arrosseguin fora d'un búnquer com a Laurent Gbagbo, de la Costa d'Ivori.
Però quina és la seva estratègia? En té cap? Aquí, a l'est de Líbia, que ja ha estat alliberat, on la bandera tricolor, eliminada per Gaddafi, oneja al llarg de centenars de quilòmetres de costa mediterrània, vaig dinar amb una autoritat que ha tingut algunes entrevistes amb el coronel i el descriu com una persona sensata i coherent. No és pas un boig.
Però no subestimin mai la capacitat humana d'enganyar-se. Gaddafi és un dèspota que ha convençut diverses vegades els Estats Units i Europa de la necessitat del seu règim amb un discurs de "després de mi el diluvi" (manllevat d'alguns estats africans més petits); que s'ha aïllat amb els seus acòlits aduladors durant més de quaranta anys; que ha comès tota mena de crims impunement; que s'ha enriquit més enllà de tota mesura i que -com a bon tirà modern- ha repartit entre els seus fills les companyies de telefonia mòbil. I així ha tirat endavant.
Gaddafi podria haver-se convertit estratègicament en una mena de gran supervisor i haver traspassat el poder al seu fill Saïf al-Islam al- Gaddafi, el noi simpàtic i instruït, amb les seves ulleres característiques, que va deixar el poder tan bon punt va adonar-se -horror dels horrors- que hauria de renunciar a totes les seves joguines. Hi va haver un problema: anys de discussions sobre una reforma constitucional d'inspiració occidental van quedar en no res per culpa d'una addicció. El poder, diuen els sicilians, és millor que el sexe. El tirà no se'n podia desenganxar. Les rivalitats entre germans han fet estralls. Tots els nois volien ser com el pare i no s'han pas acontentat de tenir molt, ho han volgut tot. I ara és massa tard.
Gaddafi i Saïf han triat l'opció més abominable: matar la seva gent sobre la sorra de les platges mediterrànies. Misurata és la seva vergonya. Les seves esperances de supervivència s'han convertit en exercicis d'ira i supèrbia.
Un altre país va prenent forma a l'est. Un funcionari em va saludar a la frontera entre Líbia i Egipte amb una afirmació lacònica: "Gaddafi és un burro". Ara els passaports porten el segell de les autoritats provisionals. La tricolor és arreu, igual com els eslògans, pintats a les parets, que reclamen una Líbia unida amb capital a Trípoli.
Sí, la divisió actual del país reflecteix l'antiga divisió tribal, la Tripolitana, a l'est, i la Cirenaica a l'oest. No, la separació no és imaginable, la xarxa de relacions, lleialtats i llaços familiars entre l'est i l'oest és densa. Líbia no és Iugoslàvia. Els advocats que encapçalen una revolta que es va produir arran de la detenció d'un advocat, i que han fet un símbol del palau de justícia, creuen que l'imperi de la llei pot arribar a tot Líbia i que la riquesa no hauria d'estar monopolitzada per una camarilla privilegiada.
Des de la frontera, hi ha un llarg camí fins a Bengasi; el desert deixa pas abruptament a la ufanosa costa. Les armes, sobretot armes antitancs provinents de Qatar, entren per una altra via, per l'aeroport de Bengasi. Als rebels libis, superats en capacitat armamentística, els calen armes. També els cal organització.
Ara mateix, tres generals pugnen pel comandament. Els britànics, amagats en un hotel de Bengasi, s'entenen amb un dels generals i així intenten ajudar. Els Estats Units ofereixen material de suport per valor de milions de dòlars: cuirasses, cantimplores, uniformes i materials per a la construcció de murs de sorra.
La guerra es desenvolupa en tres fronts: al llarg de la costa entre Ajdabia i Sirte -el baluard de la tribu de Gaddafi-, el setge de Misurata i les muntanyes de l'oest del país, a prop de la frontera amb Tunísia. L'exèrcit de Bengasi, en un d'aquests tres fronts, consta d'uns 1.500 homes d'uniforme, a més d'uns 1.000 aproximadament que reben instrucció i uns quants milers d'individus amb fulards, armes de foc i furgons Toyota que s'autoanomenen la Brigada del 17 de Febrer (la data en què va esclatar la revolució de Bengasi). Aquestes tropes irregulars tenen molt d'entusiasme, però cap mena d'organització militar.
Aquesta força militar embrionària no derrotarà Gadafi en el futur immediat. Ni tan sols és capaç d'exercir una pressió pou forta per fer que el seu entorn prengui nota de les pintades als murs i actuï en conseqüència. Aquesta càrrega recau sobre l'OTAN. Però l'OTAN va dubtar quan els EUA i el seu president, Obama, es van retirar. Ara intenta corregir aquest error incrementant les operacions per establir vies de subministrament i de comunicacions.
Amb víctimes mortals civils cada dia a Misurata, ara s'ha de fer la interpretació més flexible possible de la resolució de l'ONU, que permet la utilització de "tots els mitjans necessaris" per a la protecció del poble libi i, en paraules d'un dels implicats, "fer que això s'acabi com abans millor". Aquí es parla de setmanes, més que de mesos.
No sembla que hi hagi marxa enrere per a Gaddafi en aquest carreró sense sortida. Quina victòria pot imaginar ara, menyspreat per la majoria de la població, aïllat enmig del despertar del món àrab? La pressió sobre ell augmentarà. A Trípoli, els que ell havia eliminat tornaran a agafar coratge.
La seva estratègia, a hores d'ara, no va gaire més enllà de la desesperació, l'últim rampell d'ira i supèrbia. Zimbàbue és millor que el cau de rates de Saddam o el búnquer de Gbagbo, i, ara com ara, és la millor opció per salvar-se.
