Publicitat
Publicitat

El preu de l'immobilisme

Deia la setmana passada que l'asfíxia que provoca el caciquisme econòmic català és una de les causes de la nostra decadència. Les idees progressistes són vàlides i necessàries. Les conservadores també. Les societats modernes es belluguen entre aquests dos moviments absolutament imprescindibles perquè el món avanci. Ara bé, el que una societat no pot acceptar de cap de les maneres és l'immobilisme. Pel que fa a caixes d'estalvis i cambres de comerç, Catalunya paga ara el preu de no haver volgut bellugar-se.

Ja l'octubre de l'any 2002 vaig publicar un article a l' Avui on explicava que el sistema de caixes d'estalvis espanyol tenia els dies comptats. De llavors ençà, n'he publicat quatre. Em queda, doncs, la satisfacció d'haver complert amb la meva obligació com a columnista col·laborador a la premsa escrita. Els darrers anys, el sistema de caixes d'estalvis ha esdevingut nociu perquè parteix d'una excepcionalitat que Europa no pot tolerar. El fet que les caixes, havent esdevingut mers bancs, no tinguin propietari, és font de problemes. Per a nosaltres i per a Europa. Per a nosaltres perquè els seus gestors no responen davant d'un accionista i, com s'ha demostrat, tendeixen a confondre l'empresa amb la seva finca. Però també perquè, en no tenir amo, a les caixes no se'ls pot injectar diners ni poden ser venudes lliurement. El fet ha distorsionat tot el sistema financer espanyol durant la crisi, i l'ha allargat penosament i innecessàriament.

Com que tenia molt viva la idea que la festa s'acabaria més aviat que tard, fa temps que vaig intentar que algú s'ho prengués amb interès. Vaig acudir a polítics influents i a organitzacions empresarials. Ni cas. Jo ja sabia que de la situació irregular de les caixes en sortia massa gent beneficiada. S'atorgaven préstecs a partits (préstecs que després eren, sovint, condonats) i determinades empreses i particulars amb bons contactes no gosaven enfrontar-s'hi perquè n'obtenien crèdits o beneficis particulars. Bé, el fet és que, malgrat tenir a l'abast experts que podien preparar-nos per a una inevitable privatització de les caixes, i de poder comptar amb expresidents i directius de caixes que podien ajudar a articular un procés racional, em va ser impossible convèncer la classe influent d'aquest país. No creien (encara pitjor, volien ignorar) que algú pogués creuar les rieres del Besòs i el Llobregat per qüestionar-los el negociet. Ara el fet és incontrovertible i, malauradament, les caixes catalanes passaran a mans foranes.

Pel que fa a les cambres de comerç, els he de dir que fa temps que anava advertint que calia reformar el sistema electoral que les regeix ja que, un cop més, la seva gestió es duia sota el bonic mètode del cortijo . Organitzacions encarcarades i poc útils, on els seus señoritos fan i desfan segons els ve de gust. Això sí, pagant tots. Sobre aquest tema m'he entrevistat, al llarg dels anys, amb diversos consellers del Govern que hagueren pogut fer-hi coses. Els vaig proposar que, si feia por reformar el sistema electoral de les cambres, es podia introduir el sistema de vot electrònic perquè s'augmentés la participació (actualment és de l'1,5%). Una manera que els cacics no poguessin comprar els vots. Tampoc res a fer. Com amb les caixes, tots preferien tenir la seva quota a les cambres ("aquesta és nostra", "l'altra és d'aquells", etcètera). Al llarg dels anys he descobert que massa polítics són curts de mires. Vull dir que no miren pel país.

L'experiència demostra que si una cosa s'ha de fer (si s'ha de millorar, arreglar) val més que la duguis a terme tu perquè, si no, algú altre la farà. I ho farà segons els seus interessos. I això és el que ha succeït. Tindrem una macrocaixa, convertida en banc, aberrant -que condiciona absolutament tota l'activitat del país-, i la resta passarà a millor vida... Espanyola.

Com que ja se sap que no podran tornar els crèdits del FROB, Europa ha obligat a fer que l'Estat espanyol les nacionalitzi o en forci l'adquisició. Altrament, no passaran les proves de resistència europea que s'aproximen. I, pel que fa a les cambres, tan arrelades i útils en el seu dia, patiran la revenja per l'abús dels seus gestors. En esdevenir la quota voluntària, tothom se n'esborrarà.

Si els polítics i empresaris a qui en el seu dia vaig apel·lar llegeixen aquest article, sabran tots del que parlo. Des d'aquí ho aprofito per fer-los veure que la seva inacció ha donat els resultats esperats. I per recordar-los que el món ha canviat. De fet, ja havia canviat, però no els va interessar adonar-se'n. Ara tots corren perquè les caixes quedin en això que es diu "l'òrbita catalana". Una vergonya. Si no és perquè fa plorar, tot plegat faria riure.

L'afer em recorda aquell monòleg d'en Capri que explica que el vaixell en què ell viatjava s'havia enfonsat i un nàufrag li demanava el flotador. "Deixi-me'l, deixi-me'l!" El nàufrag, finalment, s'enfonsa ofegat, però al cap d'una estona torna a la superfície per dir-li: "Ja no cal!"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT