La primera vaga general de l'austeritat
El context de la vaga general que avui es fa a Espanya ve marcat per la dualitat entre una delicadíssima conjuntura econòmica amb elevats graus d'incertesa -inclòs el fantasma que l'economia espanyola sigui intervinguda- i el malestar per la pèrdua dels drets laborals que han regit la relació de treballadors i empreses durant el període democràtic.
No és aquesta la primera vaga general de la crisi -el setembre del 2010 ja n'hi va haver una-, però sí que és la primera de les retallades i els ajustos. La societat catalana i l'espanyola han començat a tastar l'amarga medicina de l'austeritat prescrita tant si vols com si no vols per Europa, i sota vigilància estricta dels mercats. Vagi com vagi la convocatòria d'avui, hi haurà poc marge per rectificar el tractament al malalt, que inclou la polèmica reforma laboral: fins i tot si fos un èxit absolut -cosa poc probable-, fins i tot si el govern espanyol decidís escoltar la veu del carrer -cosa que ha dit que no farà-, al màxim a què es podria arribar és a maquillar la reforma laboral, i encara amb el risc de rebre un càstig dels mercats que acabi fent més difícil la sortida de la crisi.
Dit això, és ben comprensible el malestar general sobre el qual es recolza la convocatòria. Entre els qui seguiran la crida, hi haurà ciutadans ideològicament convençuts o sindicalment compromesos, la majoria assalariats, però també persones que expressaran una legítima i genèrica queixa contra un sistema que els està expulsant o que els ho està posant ben difícil: aquest grup heterogeni el formaran des d'aturats fins a autònoms, passant per joves que veuen un futur ben negre.
Tant per als uns com per als altres sembla que la vaga ja es doni per descomptada com un ritual polític més o menys necessari, però d'una eficàcia incerta. El més complicat vindrà l'endemà: el context econòmic no haurà canviat i el malestar ciutadà continuarà. Caldrà que tant governs com sindicats tinguin en compte una cosa i l'altra.
