Publicitat
Publicitat

La primera gran decisió

Divendres es va celebrar l'últim acte de graduació de la meva universitat; en aquest cas era de l'IQS. Malgrat que els actes són força semblants entre ells, els estudiants són molt diferents. De manera que quan veig els graduats i graduades en economia, enginyeria, periodisme o educació, per posar-ne alguns exemples, m'adono de fins a quin punt són diferents les seves professions i, en conseqüència, els seus plantejaments.

Però he de dir que divendres em vaig emportar una alegria, i això no és poca cosa enmig d'aquest món del qual només ens arriben notícies desesperançadores. La intervenció dels estudiants (aleshores ja graduats) va ser una de les més boniques que he escoltat en molt de temps.

En general estem acostumats que la seva actuació tingui un caràcter més aviat lúdic i divertit. En aquest cas, però, els representants de l'alumnat ho van fer amb una seriositat i un rigor fora del comú. D'entrada ens van dir que calia veure la crisi com una oportunitat, que la crisi significava capacitat de canvi perquè porta progrés. Que a ells el món actual ja no els agradava, de manera que estaven disposats a viure-hi d'una altra manera. "Sense crisi -va dir una de les representants- qualsevol vent és una carícia i els puc assegurar que mai no ens sentirem identificats amb el concepte de generació perduda ". I així van anar parlant de com veien el món, de com es negaven a acceptar un pessimisme invalidant, dels seus afectes, del seu amor per la família, de les seves experiències, del seu valor i coratge com a ciutadans d'un món que per a ells ja no té fronteres.

El cert és que em va fer pensar, i molt. "Per què ens entestem a dir que aquesta serà la primera generació que viurà pitjor que els seus pares?", em vaig preguntar. Com si la nostra generació hagués estat perfecta... Tindran menys diners -potser sí-, però començo a pensar que segurament viuran millor i seran capaços de defensar valors com la solidaritat i l'espiritualitat, que voldran viure amb honestedat i lleialtat, respectant el medi ambient, dedicant-se més temps a ells mateixos i als seus fills...

Durant aquests dies més de 24.000 estudiants catalans decidiran per primera vegada quina carrera universitària volen començar. Possiblement per a molts serà la primera gran decisió de la seva vida. Alguns tindran clarament definida la seva vocació, mentre que és possible que un gran nombre tinguin dubtes raonables. Però avui ja no s'escull una carrera, sinó també un lloc on fer els estudis, que probablement en tots aquests casos serà en una de les dotze universitats que hi ha a Catalunya.

Són joves molt joves, en general tenen entre disset i divuit anys, i gairebé tots viuen amb la seva família. A diferència d'altres països, no es plantegen marxar de casa per estudiar. De manera que malauradament amb freqüència la proximitat amb el domicili familiar també juga un paper molt important a l'hora d'escollir universitat.

Els estudis, com tantes altres coses, també tenen les seves tendències o les seves modes. Així, no deixa de sorprendre que els estudis de comunicació audiovisual, periodisme, publicitat i relacions públiques fossin, encara el 2011, els que exigien notes de tall més altes. Tot el contrari de les enginyeries, en què n'hi havia prou a aprovar per accedir-hi, a excepció de l'enginyeria en tecnologies aeroespacials. Medicina continua sent, en totes les universitats, la que té unes notes de tall més altes, juntament amb biotecnologia i odontologia. De tota manera, la nota més alta a Catalunya l'exigeix la doble carrera de física i matemàtiques.

De vegades els estudiants tendeixen a orientar els seus estudis d'acord amb els que aparentment tenen una millor sortida laboral; això explica, en part, que en aquests moments hi hagi una oferta sobredimensionada dels estudis relacionats amb administració i direcció d'empreses i amb camps afins; és a dir, els business . Tot el contrari del que passa amb les carreres d'humanitats, que com que tenen menys perspectives laborals no tenen tantes peticions. Tanmateix, les enginyeries, que en principi no tenen aquest problema, tenen una demanda irregular i això es nota especialment entre les dones, que es resisteixen a cursar-les malgrat que obtenen molt bones notes del batxillerat.

En qualsevol cas, tal com estan configurats els graus Bolònia crec que el més important és aconsellar a un jove que estudiï el que més li agradi sense tenir en compte la sortida laboral. D'entrada, perquè els temps canvien tan ràpidament que el que avui pot ser una necessitat del mercat pot estar saturada quatre anys més tard. En segon lloc, perquè un dels elements més importants a l'hora d'aprofitar uns estudis és la motivació. Els pares i les mares pressionen fills i filles amb més freqüència del que ens pensem perquè estudiïn una determinada carrera, i els desaconsellen les que els sembla que no tindran una bona sortida laboral. Amb franquesa, és un gran error, perquè els joves han d'estudiar el que realment vulguin. De vegades els fa por decebre les famílies i continuen estudiant-ho un temps més, però la meva experiència és que acaben abandonant els estudis induïts .

I com ho han de fer per no equivocar-se si no tenen una vocació clarament definida? Sens dubte, no hi ha fórmules màgiques, però jo aconsellaria que fos una decisió meditada i consultada, que no es deixin portar pel que facin els altres o per la dificultat dels estudis. Que s'informin bé de les possibilitats no només dels estudis, sinó també de la universitat.

Ara els esperen uns anys meravellosos per créixer tant en coneixements com en experiències. Que no ho desaprofitin, ja que, com deia Sèneca, "la vida s'ha d'entendre com un préstec que s'ha de tornar agraït".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT