Publicitat
Publicitat

La primera victòria

La manifestació de l'11-S és ja un èxit rotund abans de celebrar-se. Més enllà dels centenars de milers de persones que de ben segur que ompliran els carrers de Barcelona dimarts vinent, l'autèntic triomf ha estat condicionar totalment la política catalana actual. Abans de celebrar-se, l'11-S ja és molt més que una manifestació: és el mirall on es reflecteixen les contradiccions, pors i tensions dels partits majoritaris de Catalunya. No és cap casualitat que la tallada de caps al PSC s'hagi produït a una setmana escassa de l'11-S, perquè la direcció sabia molt bé fins a quin punt la manifestació l'interpel·la, l'incomoda i li fa passar el tràngol d'haver de tornar a acampar explícitament en aquest desert inhòspit que hi ha entre el sobiranisme creixent del poble català i l'unionisme de Ferraz.

Però que el PSC visqués la manifestació com un malson era del tot previsible, atès que ja fa molts anys que es curtcircuita cada vegada que té al davant un repte identitari. El que ja ha estat més sorprenent és que l'11-S s'hagi convertit en una autèntica nosa per a CiU, un partit a qui li tocava sentir-s'hi com un peix a l'aigua. Perquè el conflicte de veritat no ha estat, com s'ha dit, la legítima decisió del president Mas de no anar-hi, sinó el circ que s'ha muntat al voltant de la mateixa tria: ha tardat tant a decidir-se, ha dissimulat tan poc els seus dubtes, ha vacil·lat d'una manera tan notòria, que el menys important ha estat si finalment hi assistia o no. Després de tot un estiu a l'espera, la fumata negra de Palau tan sols ha servit per deixar clar que l'11-S era per a Mas una inoportuna pedra a la sabata. Per sortir de la cruïlla, CiU ha recorregut al seu ADN, és a dir, a la seva ambigüitat consubstancial, i ha tirat pel camí del mig: preservar el president però deixar llibertat als consellers, fer una crida a la mobilització però assistir-hi a mitges, dir que s'està d'acord amb el lema de la manifestació però anar darrere la seva pròpia pancarta, en aquest cas una senyera muda, ben neutra i poc comprometedora. Un joc d'equilibris tan hàbil com anacrònic, com si la màquina del temps s'hagués aturat per sempre als anys vuitanta. I és que la manifestació ja ha aconseguit un dels seus grans objectius i ha posat CiU entre l'espasa i la paret. De moment, el govern intenta la rocambolesca maniobra d'intentar atribuir-se el clam independentista de dimarts, però només a favor del que li interessa, que és el pacte fiscal. Un doble salt mortal impossible, perquè com diu Duran, anar a pactar amb Espanya és incompatible amb separar-se'n: o es pacta o es trenca, o es frena o s'accelera.

En la partida de la Diada, el govern ha intentat jugar alhora totes les cartes de la baralla, amb el convenciment que podrà treure de sota la taula el joc que més li convingui a cada moment. Però potser no compta que, des de baix, una immensa riuada ja l'ha començat a empènyer en la direcció contrària, que és la de la concreció i la fi de les mitges tintes. Aquesta és potser la primera gran victòria de la manifestació de dimarts.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT