Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La princesa del cabrales

S álvame deluxe ha aconseguit recuperar el lideratge de les nits de divendres amb una secció absurda de Belén Esteban de la qual ja vam parlar en aquesta columna. Los ojos de Belén és un reportatge-frau que no semblava que pogués ser la solució a cap problema. Abans-d'ahir vam veure el vídeo d'una excursió de la noia a Astúries per passar el dia amb un cuidador de cabres. L'Emilio, un home senzill, solitari i més aviat tímid, ben plantat i d'una edat aproximada a la de la col·laboradora. Ell li va fer munyir les cabres i treure-les a pasturar. La va tractar amb molta educació però també amb una naturalitat a la qual no està acostumada. Li explicava les tasques amb calma i valorava amb sinceritat el seu esforç. Ella es feia la rústica per demostrar que s'adapta a tot: parlava amb la boca plena, menjava sense haver-se rentat les mans després de munyir i es bevia la llet de la mateixa gerra del corral. Feia tot el que no fa la gent del poble però que ella pressuposava que formava part d'aquell entorn. Mirava el ramat pasturar i preguntava reflexiva: " ¿Aquí la vida de la cabra es comer? " En un paratge preciós dels Picos de Europa opinava entusiasmada: "Luego dicen de Ambiciones… ¡Esto sí es campo! " L'Emilio callava i se l'escoltava. Li ensenyava on curava els seus formatges de cabrales i li parlava de la seva vida només quan ella l'hi preguntava. A ell no se'l veia impressionat per tenir una estrella de la tele al costat, sinó més aviat complidor. Belén Esteban, en canvi, va plorar en veure el reportatge i retrobar-se al plató amb el cuidador de cabres. Fins i tot va semblar afectada quan li van explicar que l'Emilio havia trobat parella. El va felicitar, però se li va notar un esforç per dissimular un cert compungiment. La reina dels platós semblava lamentar no poder accedir a l'única cosa que no li pot donar la tele: una mica d'humanitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT