El principi de realitat
1. EL DIA ABANS
La campanya electoral s’acaba i a aquestes altures ja només és soroll. Ara és l’hora de qui la diu més grossa. La tensió emocional puja, la raó decau. Tothom apunta a l’àmbit de la sentimentalitat: els uns per mantenir viva la il·lusió, els altres per posar la por al cos dels catalans. Els voluntaris per redimir-nos es multipliquen. El problema del discurs de la por és que va acompanyat d’un insultant paternalisme. Es tracta de despertar els catalans que s’han deixat enganyar pels encanteris d’Artur Mas —obsessió número u del discurs antiindependentista— i del nacionalisme i que, contaminats per la pesta, s’han begut l’enteniment. És aquesta presumpció de superioritat —que no és altra cosa que negació de reconeixement— el que ofèn moltes persones.
El PP ha volgut demostrar que no només era capaç de mobilitzar totes les institucions de l’Estat, sinó que també podia fer entrar en batalla els altres poders (empresarial, bancari, corporatiu, mediàtic), i ha enviat així una clara advertència per al dia després. I el PSOE no se n’ha volgut desmarcar. Que la dreta busqui la seva força en la conservadora majoria silenciosa sensible a la por, no és notícia. Quan l’esquerra es fa refractària als canvis és que ha deixat de ser esquerra. En aquest panorama, l’única incògnita d’aquí a diumenge és fins on pot penetrar la por en una societat de classes mitjanes molt sensibles a qualsevol cosa que pugui posar en perill el seu benestar. ¿Quallaran les advertències d’aquests dies, o podrà més la indignació davant de l’entrada massiva en escena de persones i institucions que han menystingut l’independentisme durant tots aquests anys dient que s’ensorraria sol, i que ara corren a dir que ve el llop? La diferència que va de la victòria de l’independentisme amb majoria absoluta a la victòria amb minoria dependrà de com reaccioni l’electorat catalanista més conservador, votant tradicional de Convergència i Unió.
2. EL DIA DESPRÉS
El dia després requerirà paciència i filar molt prim i encertar molt l’estratègia. Un procés d’independència no és cap joc. Afecta directament el repartiment del poder i, per tant, molts interessos. I el que té el poder mai està disposat a deixar-lo anar. Un corresponsal anglès em deia no fa gaires dies: “Veig que sovint es fan comparacions entre Escòcia i Catalunya, i aneu amb compte perquè el pes de cada cosa és diferent. El Regne Unit no patiria gaire la sortida d’Escòcia. Espanya sense Catalunya quedaria en una situació econòmica molt delicada”. Les campanyes poden prescindir del principi de realitat, però el dia després no. L’independentisme, encara que tingui majoria absoluta parlamentària, no té capacitat per proclamar la independència, perquè no té capacitat coercitiva per imposar-la. I no li hauria de fer cap vergonya dir-ho, per dues raons: per evitar frustracions innecessàries i perquè, si llegim les tripes de les enquestes, alliberaria del virus de la por a molt potencial votant de les candidatures independentistes.
Sigui quin sigui el resultat de diumenge, d’aquí a la independència hi ha un llarg pas. Per arribar a un punt en què les institucions espanyoles hagin d’acceptar la negociació com a inevitable hi ha molta feina a fer. Primer, seguir l’acumulació de capital electoral: només una majoria molt àmplia pot fer entrar en escena la comunitat internacional. I, després, que s’arribi a una situació en què Espanya vegi més perillós defensar l’statu quo a tota costa que modificar-lo substancialment. Tot això requerirà encara moltes parades. I probablement una certa imaginació a l’hora de construir l’estació d’arribada. En un espai de sobiranies limitades (com és Europa) pot haver-hi fórmules inèdites de relacions entre estats que facin la ruptura més tolerable. Això sabent que l’estat espanyol anirà a totes, perquè com ha dit Rajoy: “Jo puc passar a la història per haver comès molts errors, però mai per fer concessions al sobiranisme català”. De fet, si el govern espanyol perdés els nervis i tirés pel dret, podria provocar l’efecte contrari al seu desig: que el conflicte s’internacionalitzés i tot s’accelerés.
